Que sàpiguen amb qui els comptaran
Hauria de quedar clar que mai estem d’acord amb el PP i amb Cs, ni tan sols quan lamenten la tebior i la manca de consistència de la postura dels comuns en relació al referèndum. Que per a ells és tèbia i inconsistent pel que consideren una manca de bel·ligerància contra l’1-O, per descomptat. Mentre que per als partidaris de votar (no necessàriament de la independència de Catalunya) resulta decebedora justament per tot el contrari, però decebedora al cap i a la fi. Segurament als comuns aquesta coincidència dels uns i dels altres els alegra, perquè pensen que si irriten igual els dos extrems és que han aconseguit situar-se al centre exacte, a l’equidistància perfecta. Però no és així.
Al darrere del referèndum, i de tot el Procés, hi ha una pregunta no gens subjacent sinó ben clara: ¿Catalunya és o no és un subjecte polític, amb capacitat per decidir sobre si mateix? O dit d’una altra manera, ¿els ciutadans de Catalunya tenen o no tenen el dret a decidir quina és la seva comunitat nacional i com la volen organitzar? D’aquesta pregunta, que és binària i que per tant només admet un sí o un no com a possibles respostes, els comuns, amb la seva postura, diuen que se’n desentenen. Que tant els fa. Que els sembla una pregunta irrellevant, o que només troben rellevant en la mesura que comporti una mobilització social. Perquè a la mobilització social sí que diuen que s’hi apunten. Però de les seves conseqüències (tant si consisteixen a respondre que sí com que no a la pregunta formulada) senzillament se’n renten les mans. Això no és cap tercera via ni cap equidistància, ni tan sols és un posicionament: és absentisme polític, abandonament de la pròpia responsabilitat.
El gran Joan Fuster, a qui ara recordem en el vint-i-cinquè aniversari de la seva mort, ja va avisar que tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. En aquest cas concret, això vol dir que no pateixin els comuns, que no faltarà qui s’atribueixi a favor seu aquesta deixadesa, i no seran els partidaris del referèndum ni els de la independència, sinó els que repeteixen cada dia que Catalunya és una societat totalitària amb un govern que està perpetrant un cop d’estat. Per molt que ara lamentin que voldrien una negativa més contundent dels comuns, l’abstenció, o el gest de no anar a votar l’1-O, serà minuciosament comptabilitzat i utilitzat per un bàndol, que tampoc no són defensors del no com ho serien en una democràcia madura, sinó que són intoxicadors que utilitzen els mitjans de comunicació, i els poders i les institucions de l’Estat, per difondre mentides i falsedats amb la finalitat d’exaltar l’opinió pública. Són els que titllen de feixistes els que defensem que Catalunya sí que és un subjecte polític amb ciutadans que tenen el dret a decidir votant. Els comuns són molt lliures d’escollir quedar-se amb la mobilització i abandonar la votació, però que sàpiguen només que seran comptats amb els qui els faran la política que ells no hauran volgut fer.
