Què sentim en pagar l’IRPF?

El dia 7 d’abril va començar el període per presentar la declaració de l’impost sobre la renda de les persones físiques (IRPF). És l’impost més important del sistema tributari. Per a l’Estat representa al voltant del 35% dels seus impostos i per a la Generalitat de Catalunya el 40%. A la vegada és un instrument rellevant per fer polítiques redistributives per la progressivitat de la seva tarifa i per les deduccions i exempcions que s’hi apliquen.

Pagar impostos no és una acció que desperti gaires simpaties. Segons el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) en una enquesta sobre política fiscal feta a la població espanyola el juliol del 2014, el 69% dels ciutadans opinaven que paguen massa impostos.

No obstant això, a l’hora de pagar l’IRPF les persones poden experimentar un cert sentiment de satisfacció o alleujament. Aquesta sensació pot tenir lloc si la quantia que surt a pagar és mínima, nul·la o el resultat és a retornar. L’Agència Tributària espanyola estima que es presentaran en la present campanya més de 19 milions de declaracions, de les quals quasi tres quartes parts seran a retornar. En aquest cas, els individus poden sentir una sensació com si quedessin exempts de pagar l’impost. Sembla que no recordin els pagaments que ja han fet durant l’any mitjançant les retencions a compte (per exemple, sobre els salaris o els interessos del capital) i els pagaments fraccionats que realitzen els professionals, els autònoms o els negocis, en general.

La teoria de la Hisenda pública denomina aquest fenomen il·lusió fiscal, i té lloc quan els ciutadans no perceben amb claredat els pagaments impositius, ja que són poc perceptibles. Així doncs, les retencions de l’impost fetes en origen sobre les rendes salarials generades durant l’any poden produir il·lusió fiscal, ja que els individus perceben les rendes en termes nets, és a dir, després d’impostos, la qual cosa disminueix la consciència que aquelles rendes salarials rebudes són de més quantia.

Alternativament, un altre sentiment que els ciutadans poden sentir és el d’indignació. Aquest l’experimenten principalment els assalariats quan comparen les quanties que paguen amb les contribucions fetes per altres ciutadans que perceben rendes procedents d’activitats professionals, comercials o industrials. Moltes vegades aquests últims, amb rendes superiors a molts assalariats, acaben pagant una quantia inferior per l’IRPF, ja que el sistema de càlcul de la renda percebuda facilita ocultar-ne una part o la subestima. Aquest últim cas té lloc en les activitats que tributen pels denominats mòduls. Una mostra d’aquest fet és que on tenen més pes específic les rendes d’activitats econòmiques sotmeses a mòduls és en les declaracions de rendes baixes, entre 6.000 i 24.000 euros de renda anual. Això vol dir que el sistema de mòduls subestima el benefici real dels negocis, la qual cosa constitueix una clara injustícia en relació a les rendes salarials que no tenen manera d’eludir o evadir l’impost.

En aquesta línia, cal mencionar que, segons l’enquesta del CIS citada abans, un 88,9% dels enquestats no creuen que paguin més impostos les persones que més tenen i un 94,8% consideren que hi ha força o molt frau.

Això no obstant, és interessant destacar com la ciutadania justifica que s’ocultin rendes a l’hora de pagar impostos. Així, la mateixa enquesta del CIS constata que davant la pregunta de què mou les persones a ocultar part de les rendes a Hisenda, només un 16,3% dels ciutadans consideren que la raó és la manca d’honradesa i consciència ciutadana. En canvi, un 22,2% creuen que la manca d’ocupació fa acceptar qualsevol feina encara que no es declarin els ingressos, i un 16,3% ho justifiquen perquè els salaris són baixos. Així mateix, un 11,4% troben la raó en el fet que ja es paguen massa impostos. Altres respostes són la falta de control de l’administració (11,2%), les baixes sancions aplicades (7,1%) i la complexitat de l’impost (2,3%).

Una altra dada interessant és que un percentatge molt alt dels enquestats (un 69,5%) consideren que tenir una inspecció fiscal és poc o gens probable. Per tant, sembla que els ciutadans espanyols creuen que hi ha un nivell alt de frau fiscal, però són força tolerants a l’hora de buscar justificacions i no creuen que seran inspeccionats, la qual cosa pot justificar certs comportaments d’evasió d’impostos.

L’actuació poc reeixida de l’administració tributària espanyola segurament ha contribuït a aquesta cultura fiscal, que és necessari canviar. Si Catalunya ha de construir la seva Hisenda pròpia cal que faci aquest pas. El ciutadà ha de confiar en l’administració tributària i veure la utilitat dels seus pagaments impositius. Per aconseguir-ho és molt important explicar a la ciutadania a quins serveis públics es destinen els diners recaptats. La Hisenda espanyola diu que aquest any per primera vegada ho farà. Estarem atents.