Rajoy, a la seva
El president d’Espanya, Mariano Rajoy, insisteix una vegada i una altra, ni que sigui en funcions, que l’economia espanyola és la que experimenta una reactivació més important, per davant dels balanços d’Alemanya i de França. Això, si es mira amb ulleres del PP, pot semblar real, però és del tot fals. Just a l’inrevés: ara com ara Espanya és un problema perquè, com ja hem intentat indicar en aquesta columna, és un país molt gran amb una economia completament fallida, sobretot a causa dels casos de corrupció política, financera i empresarial que arrossega, i que ara ja no escapen a l’atenció de ningú de tan evidents com són (mirin la premsa internacional, des del Financial Times fins al New York Times, passant per Le Monde, el Frankfurter Allgemeine o La Repubblica, a veure què diuen sobre la qüestió), i que han convertit Espanya en un enorme embalum de porqueria sobre el qual ningú ja no sap què fer, si no és anar-li donant crèdit i reconeixent-li el deute, perquè actuar d’una altra manera portaria a una fallida internacional de conseqüències imprevisibles.
Espanya s’ha convertit en un dels principals focus de les moltes malalties que pateix la UE, i no només per la seva penosa situació econòmica, que ja seria prou motiu, sinó també i sobretot a causa de la irresponsabilitat absoluta que demostren els seus governants, començant per Rajoy. Frases com “ España no es Uganda ”, adreçada al ministre De Guindos, o aquella de “ Luis, sé fuerte ”, adreçada en aquest cas a un presumpte delinqüent com Luis Bárcenas -amb el qual el president mantenia alguna mena de relació inconfessable-, o com “ Ah, ¿y la europea? ”, en referència al problema de Catalunya i Espanya, han creuat el món sencer i han posat Espanya sota una lupa de molt mal mirar.
Tot i així, com ja hem dit diverses vegades, aquest mateix senyor Rajoy tornarà a guanyar les eleccions espanyoles d’aquí vint dies, i el tornarem a veure remenant la seva suposada força i repetint una vegada i una altra que el creixement econòmic de l’estat que presideix és inqüestionable. A sobre serem a començaments d’estiu: les tradicionals dades sobre creació de llocs de treball, per precàries i magres que siguin, gairebé segur que li somriuran, i davant de la incompareixença i de la incompetència dels seus adversaris polítics ho tindrà tot de cara per repetir mandat. Només li quedarà el problema de Catalunya, però fins i tot ell ha entès que aquest conflicte no li ha d’impedir sostenir la vara del poder. De fet, la seva obstinació granítica contra les aspiracions ciutadanes dels catalans s’ha convertit en un dels seus actius electorals.
Ningú recordava una vergonya tan penosa com la legislatura de quatre mesos escassos que ha acabat de passar Espanya, però això a Rajoy no l’importuna gens ni mica. No ha llegit gaire, però segur que ha llegit el seu paisà Camilo José Cela i que recorda aquella sentència segons la qual “aquí, el que resiste, gana ”. No sé si recorda també que l’escriptor presumia de ser capaç d’absorbir un litre d’aigua per via rectal, però em temo molt que més o menys aquest és el futur proper que ens espera.
