Les Antígones de Catalunya

La democràcia no consisteix en populisme ni en nacionalisme. Consisteix en aplaudir la diversitat

RAMIN JAHANBEGLOO
RAMIN JAHANBEGLOO Director del Centre Mahatma Gandhi per la Pau de la Universitat Global de Jindal

Fa vint-i-cinc segles, durant la Guerra del Peloponès, Sòfocles va escriure la seva famosa tragèdia Antígona. Des d’aleshores, els homes i dones de tot el món que lluiten per la justícia i la llibertat s’han inspirat en aquesta tragèdia i la seva gran heroïna de la desobediència civil i la rebel·lió contra les lleis injustes. En la commovedora obra de Sòfocles, Antígona, filla d’Èdip, incompleix l’edicte de Creont, rei de Tebes, que ordena abandonar al carrer el cadàver del germà de la protagonista perquè el devorin els ocells i els voltors. Quan Creont l’acusa d’haver incomplert la llei, Antígona li contesta: “Sí, perquè no ha sigut Zeus qui l’ha promulgat: ni són aquestes les lleis imposades als homes per la Justícia que viu entre els déus de l’inframón. Tampoc pensava que els edictes tinguessin prou força per donar a un mortal el poder de derogar les lleis immutables i no escrites dels déus. Perquè la seva existència no és d’avui ni d’ahir, sinó de totes les èpoques, i ningú sap quan van aparèixer”. Aquest acte de desobediència d’Antígona, que acaba costant-li la vida, és una reflexió sobre els límits del poder de l’estat. Al llarg de la història hem vist moltes Antígones que han participat en actes de desobediència (de sedició, des del punt de vista de l’estat espanyol) perquè s’han atrevit a pensar pel seu compte i plantar cara al poder. En això consisteix la democràcia i així es democratitzen les democràcies.

¿Espanya és encara una democràcia saludable? Tot i que molts respondrien afirmativament a aquesta pregunta, el veredicte del Tribunal Suprem contra els dotze dirigents independentistes catalans ens demostra el contrari. El veredicte planteja una qüestió fonamental: la coexistència entre una societat que aspira a la justícia i la imparcialitat però que no és justa ni imparcial. Per tant, ens podem preguntar legítimament què és més important en el cas d’Espanya: ¿la raó d’estat o la democràcia? La lògica de la raó d’estat no ens dona sentit a nosaltres mateixos ni a les nostres relacions amb els altres. La termodinàmica de l’estat espanyol perjudica altres comunitats mitjançant uns actes de violència. També perjudica la democràcia espanyola en nom de l’Estat. Els ciutadans privats de la seva comunitat són éssers humans de segona que busquen un sentiment de pertinença transitant per un camí polític sense indicacions. Les democràcies saludables necessiten uns espais públics dinàmics i unes Antígones capaces d’actuar a la llum del dia i amb transparència. Excloure els punts de vista dels no-violents al·legant sedició no és només absurd, sinó que també demostra immaduresa política. El problema de les democràcies majoritàries és que no han sigut concebudes per trobar solucions a problemes complexos. Un govern amb majoria que apel·li als sentiments nacionalistes dels electors pot esdevenir autoritari i dictatorial. Perquè la democràcia no consisteix en populisme. La democràcia no consisteix en nacionalisme. La democràcia no consisteix en una majoria. Consisteix en el dret de totes les minories (ètniques, religioses, sexuals, intel·lectuals, etc.) a tenir un futur. La democràcia consisteix en aplaudir la diversitat (fins i tot la dels que no ens agraden) i no imposar l’exclusió.

Cap lluita social pot sobreviure si fa de la violència la seva prioritat

El veredicte del Tribunal Suprem espanyol contra els líders catalans és el resultat d’una democràcia excloent. Recorda les èpoques fosques de la història espanyola: la Inquisició que va expulsar els jueus el 1492 i el feixisme franquista que va assassinar un gran poeta com Lorca. Totes les exclusions –catòliques, feixistes o liberals– expressen la mateixa mena d’embrutiment i deshumanització de l’alteritat dels altres. Engarjolar innocents no posarà fi a la desesperança generalitzada ni a la falta de confiança en la capacitat de les institucions democràtiques espanyoles d’oferir als seus ciutadans els avantatges d’una bona governança. Pensem-hi: ¿abolir la diversitat en nom d'un nacionalisme antiquat pot contribuir d’alguna manera al somni espanyol? A la llarga, a tothom li quedarà un sentiment de pèrdua i, al final, d’odi, ressentiment i violència. Els catalans es convertiran en refugiats a la seva pròpia terra, la terra dels seus avantpassats, la terra dels seus records i la terra dels seus somnis futurs.

Si avui l'estat espanyol té nou Antígones a les seves mans, demà en tindrà centenars de milers. No oblidem que l’ Antígona de Sòfocles no tracta de la ruïna d’un personatge, sinó de les deficiències d’un poder polític enfrontat al coratge moral i la desobediència d’una dona sola. Hegel va definir “la divina Antígona” com “el personatge més noble aparegut mai a la terra". I per a Virginia Woolf era un exemple “d’heroisme personificat”. Els catalans han de continuar inspirant-se, sens dubte, en el missatge de la no-violència. Han de seguir com fins ara els exemples de Mahatma Gandhi, Martin Luther King, Nelson Mandela i molts altres, i han de ser plenament conscients del risc que la ira continguda es converteixi en violència. Aquesta ha de ser la veritable lliçó de Catalunya per a tots els que vulguin satisfer la seva set de nacionalisme bevent el calze de l’amargor i l’odi. Cap lluita social pot sobreviure si fa de la violència la seva prioritat, i la independència de Catalunya només és possible a través de la no-violència.

Més continguts de