Rato, ofert a les masses
M’ho va explicar un conegut que va tornar fa poc de Nova York, i puc imaginar-m’ho: una tarda, mentre plovia sobre Manhattan i els gratacels enfonsaven el cap en el cel rúfol, allà, a dins dels núvols, a la planta 90 de l’Olimp de vidre de la ciutat, ell i la resta del grup de turistes participaven d’un mateix entusiasme incrèdul. Professionals de bona posició econòmica i d’educació refinada, gràcies als seus contactes havien pogut accedir a l’exposició privada d’una empresa que ha acumulat objectes de diversos escriptors ja morts, tots famosos, la majoria excèntrics, autors que havien llegit o dels quals havien sentit molt a parlar. I de sobte s’havien trobat en una habitació immensa, meravellats pel barret dandi, el bastó de puny manierista, la màquina d’escriure abonyegada en una crisi creativa tempestuosa, i, sobretot, els quaderns manuscrits de cal·ligrafia enorme, o il·legible, o enorme i il·legible, amb eles de traç arravatat i ges de llaç excessiu. La nuvolada que corria darrere la façana de vidre no deixava entrar gaire llum natural, de manera que els focus adquirien tot el protagonisme en la seva il·luminació efectista de les vitrines que els turistes, d’amagat d’un guàrdia que anava i venia, no paraven de fotografiar.
Una estona després, allà baix, al carrer, convertits en un grup diminut de capelines de tots colors, van entrar a l’edifici rabassut de pedra gris de la biblioteca pública. Ja hi havien estat, ara només s’hi refugiaven perquè plovia més fort. I en una sala a peu de carrer, casualment hi van trobar una mostra similar a la que acabaven de veure, tot i que molt menys espectacular. I s’hi van passejar, però amb abúlia postcoital: l’exposició era discreta, i tenien ganes de tornar cap a l’hotel. La vitrina central, que van veure de passada, només contenia una llibreta plena de línies de lletra petita, meticulosa, que seguien una retícula escolar i se separaven humilment per deixar espai a les correccions posteriors. No li van prestar atenció. I en tornar a Barcelona, mentre, mogut per la nostàlgia del viatge, el meu conegut feia cerques a internet sobre els llocs que havien visitat, va assabentar-se que aquella llibreta que ell només s’havia mirat de lluny havia estat d’un dels seus escriptors favorits, Borges, que amb aquelles línies estèticament tan avorrides havia canviat la història de la literatura. Tant a prop que l’havien tingut, i en canvi, en lloc de veus excitades i mòbils fent fotos, aquella llibreta només havia sentit ploure.
L’anècdota em va venir al cap amb les imatges de la detenció de Rodrigo Rato: és fàcil deixar-se enlluernar pel que resulta espectacular, i, amb això, perdre de vista el que considerem essencial. En un moment com el present, l’electorat espanyol ha de ser molt cautelós i saber que té dues opcions: acontentar-se amb un grapat d’escenificacions sonades per després tornar a votar els de sempre, o triar un programa de regeneració meticulós i d’ampli abast que canviï d’una vegada el curs històricament entrebancat del país. I també els nous partits tenen dues opcions: poden elaborar aquest programa, però també quedar-se en el simplisme nociu del llenguatge de la casta, i deixar passar aquest moment d’ara o mai. Què farà Espanya? I què farà Catalunya? ¿Segur que el sobiranisme podrà passar la prova del 27-S sense haver dibuixat el seu propi projecte de regeneració abans?
