ABANSD’ARA

Refugis i jardins (1938)

Article íntegre de Carles Rahola (Cadaqués, 1881 - Girona, 1939) a L’Autonomista (Girona, 8-II-1938). Avui fa 80 anys un tribunal de l’estat espanyol que aplicava les lleis vigents, promulgades per la dictadura franquista, va ordenar que matessin aquell culte i veterà periodista. L’havien condemnat només per haver escrit tres articles com el reproduït aquí.

Anys enrere l’Ajuntament de Girona construí un petit jardí per a la infància en un lloc escaient de la ciutat. Hom hi veia a l’hivern infants que jugaven o vellets que prenien tranquil·lament el sol. Era una nota plàcida, digna d’ésser recollida per un poeta com l’autor dels Miserables … Què ha passat ara? El jardinet ha desaparegut i hom veu grans munts de terra tot a l’entorn. Uns obrers hi treballen atrafegats: hom diria, de bell antuvi, que fan excavacions a la recerca del passat. Qui hauria pogut preveure, un any i mig enrere, que el què fou construït per a l’esplai dels infants seria destinat a inajornables necessitats de guerra?…La gent docta i la gent senzilla diu sovint que no hi ha res nou sota el sol, que la història es repeteix, que les coses velles tornen… Certament; allí a la vora hi hagué lluites sagnants en altres èpoques i, a principis del segle passat, en dies oratjosos per a Europa, com els d’ara, la ciutat hi fou heroicament defensada pels gironins. Després, amb motiu de les guerres civils, es sentien allí les descàrregues dels afusellaments… Avui, com hem dit, per imperatius indeclinables de la guerra ha estat destruït el petit jardí. En aquell indret on jugaven plàcidament els infants, part de la població civil podrà refugiar-se, com si fóssim en el temps de les cavernes, contra el perill de bombardeig dels qui, en llur follia de sang i destrucció, atempten contra les nostres llibertats i contra la independència de la pàtria que no pot morir. S’acabarà un dia, tard o aviat, la guerra interminable: s’acabarà amb la victòria de l’Espanya republicana i democràtica, germana de França i de tots aquells altres pobles que senten, per damunt de tot, la dignitat d’ésser lliures. I aleshores, en lloc dels refugis que rememoren -en plena civilització!-, èpoques de terror i de salvatgisme refinat, hom tornarà a construir en aquesta “terra de gestes i beutat” que és Girona Immortal, nous Jardins de la infància, sense plànyer-hi res per als infants… i per aquells altres infants que són els vellets. Tornaran a jugar llavors els petits al sol, sobre la sorra neta, enmig de flors i arbusts. Hi haurà uns llibres a mà per als més grandets. Regnaran a la nostra terra pau, justícia, llibertat i treball. I hom recordarà de tant en tant aquesta nova guerra d’invasió dels pobles d’Ibèria com un d’aquells pesombres esgarrifosos que no han de tornar més…

Més continguts de