Estat feble, causa justa i unitat
SociòlegA ningú no han sorprès les qualificacions penals i les peticions de penes de la Fiscalia espanyola sobre el govern legítim de la Generalitat, la presidenta legítima del Parlament i els pacífics dirigents de la societat civil empresonats. Aquestes acusacions són l’expressió violenta d’un Estat decrèpit, en descomposició, que no es defensa democràticament sinó reprimint de manera indiscriminada. El Regne d’Espanya és tan i tan feble que, un cop engegada la seva maquinària judicial venjativa, i tot i saber-la perdedora a Europa, ni ell mateix té prou força per aturar-la. És allò de “Más vale honra sin barcos que barcos sin honra”. L’orgull abans que la dignitat.
Per demostrar que això és així no cal pas anar a buscar les raons dels independentistes. Ho confirmen juristes espanyols rigorosos i honestos com Javier Pérez Royo, per a qui “la sentència ja està dictada” i “el judici és un mer tràmit” ('Eldiario.es' del 3 de novembre). I ho admet l’Estat mateix quan el president del Tribunal Suprem, Carlos Lesmes, s’adreça per carta a Juan Antonio Ramírez Sunyer –el qui des del jutjat d’instrucció número 13 va començar les irregulars investigacions sobre el 1-O abans que es produís– al llit de mort, i li atribueix una actuació de “dimensions heroiques quan tot el que t’envolta es converteix en hostil”. Un reconeixement transparent de la manca d’autoritat de l’Estat a Catalunya, tot i el seu poder repressor!
I davant d’aquesta “suprema injustícia”, ¿com s’ha de reaccionar, des de Catalunya? Doncs, de moment, el crit unànime a totes les concentracions d’aquest cap de setmana ha estat 'Unitat'. Un clam d’unitat en la indignació, en la mobilització i sobretot en l’acció. Exigència d’unitat estratègica entre els partits veritablement democràtics i de totes les organitzacions a favor dels drets civils. Això, esclar, encara no és el què, però és un com absolutament necessari. Per cert, el mateix que fa el Regne d’Espanya en les seves situacions d’alarma nacional, davant de les quals tots els seus aparells d’estat i partits convergeixen.
És cert que hi ha moltes veus que adverteixen que encara que aquesta unitat es materialitzés no tindria prou força per plantar cara a la brutalitat que tenim davant. Tanmateix, i tal com ja he argumentat ara i adés, en aquesta consideració hi ha més voluntat de crear confusió que de dir la veritat. Primer, perquè l’argument de la divisió del cinquanta i cinquanta per cent segueix sent un engany si pren com a mesura les eleccions del 21-D, guanyades per l’independentisme malgrat ser imposades il·legítimament i votant sota coacció. I segon, perquè ja no parlem només d’independència, sinó de democràcia i de drets civils, i aquí ja hi som tots els del 1-O, els del 3-O i molts més a qui se’ls fa insuportable l’abús.
Ara bé, per als qui segueixen insistint –amb tota la raó del món– en la conveniència de ser com més millor en la voluntat de disposar d’una República independent per fer possible les altes aspiracions de justícia, equitat i llibertat que té el nostre país, poden ser útils dues recomanacions. La primera, treballar intensament per reduir tot tipus de confrontació emocional que atiï la polarització de les posicions en discussió. Molt a l’inici del desvetllament independentista ja vaig escriure que, si no s’evitava l’antiespanyolisme, la victòria seria impossible. La segona, que l’adhesió a la causa de la llibertat i la justícia només pot créixer si hi ha molta determinació i confiança entre els que la defensen. I l’actual desconcert que provoca la covardia d’uns i la insensatesa d’altres, suportat estoicament pels convençuts, no convida gens a ser més.
Un adversari afeblit, una causa justa i una ciutadania compromesa, confiada i unida constitueixen la clau per fer el pas següent: guanyar el combat, alliberar els presos i començar a fer la nova República.
