Perdre el temps amb Pedro Sánchez
EscriptorEscriure sobre Pedro Sánchez, secretari general del PSOE per a qui no ho recordi, causa una sensació inevitable de pèrdua de temps, però és que ara ha estat una mica de notícia perquè se li ha acudit exigir a M. Rajoy (exigir!, ¿des de quan Faust està en condicions d’exigir-li res al diable, després de vendre-li l’ànima?) que se sotmeti a una qüestió de confiança en cas que no pugui tirar endavant els pressupostos per manca de suports. No cal dir que això i no res és el mateix, com sempre que a Pedro Sánchez se li acudeix badar boca: la qüestió de confiança és un procés parlamentari que només pot activar el mateix president del govern, i no cal ser gaire perspicaç per adonar-se que Rajoy no se’n mor de ganes. Sánchez fa això literalment perquè no sigui dit que no fa res en el seu suposat rol de líder de l’oposició, i per ocultar (només que així ho fa encara més notori) l’abandó absolut en què ha quedat la idea de presentar (això sí que depèn d’ell, i no del govern) una moció de censura contra Rajoy. Fa deu mesos que Sánchez va tornar a ser elegit secretari general dels socialistes espanyols, després d’haver estat massacrat i expulsat pel seu propi partit i d’haver protagonitzat un retorn que en el seu moment va suscitar alguna il·lusió i esperança dins l’esquerra però que ha quedat en una altra trista autoparòdia del socialisme. La trajectòria de Pedro Sánchez s’ha definit en aquests mesos per la claudicació absoluta davant dels rancis barons del seu partit, i per la seva sepultura (mig pactada i mig imposada) sota el pes de l’aparat i dels seus interessos. Sánchez, l’increïble socialista minvant. Les notícies més destacables d’aquest període per part del PSOE han consistit en el canvi del seu eslògan (d’aquell rutilant “Somos la izquierda” al nacionalista “Ahora tu país”, que sembla un anunci d’un diari en el qual, durant el període de les primàries, solien comparar Sánchez amb Trump, Maduro i el Brexit) i, sobretot, en el suport del partit a la molt progressista i democràtica aplicació de l’article 155 a Catalunya, que s’ha saldat amb un seguit de presos i exiliats polítics dels quals Sánchez pot sentir-se ben orgullós com a jove promesa de l’esquerra democràtica. La seva secretaria general no ofereix ni un detall que la faci diferent de la que hauria estat la de Susana Díaz, i encara menys la d’un tal Patxi López (que, això sí, va aconseguir el seu objectiu a les primàries, que no era altre que assegurar-se un recer calentet dins l’executiva del partit).
La dissolució de Pedro Sánchez i del que fugaçment va representar ens recorda una de les claus de la perduració de M. Rajoy al poder, i és la manca total d’una oposició digna d’aquest nom i capaç de donar una rèplica adequada a l’obscena hecatombe de corrupció i autoritarisme en què es troba sumit el PP. Ben al contrari, si mai Sánchez ocupa un lloc de govern a Espanya és més que possible que no sigui el de president, i en qualsevol cas haurà de ser agafat de la maneta d’Albert Rivera i Cs.
