Seguir acusant

Una revolta amb cara i ulls s’hauria cuidat d’aliniar la cúpula policial amb les directrius del Govern

DEFENSA. A Catalunya, el judici contra els responsables de l’1 d’Octubre ha anat virant de l’exaltació al pessimisme a mesura que els polítics s’han allunyat del micròfon i els interrogatoris han davallat a un nivell més funcionarial. Aquesta setmana hem sentit parlar bàsicament policies o tècnics judicials, i les acusacions s’han pogut recrear en el seu objectiu únic, que és parlar de l’estricte compliment de la llei, sense tenir en compte minúcies abstractes com són el mandat popular o els drets fonamentals de les persones. En les compareixences dels comandaments policials espanyols s’ha apreciat una fermesa castrense i una plena reivindicació de l’actuació dels piolins, amb la seva brutalitat legal, mentre que la vacil·lant intervenció del comandant Castellví, dels Mossos d’Esquadra, va sembrar el Suprem de dubtes, recances i també alguna excusa non petita, amanida amb un discurs innecessàriament reprovatori contra el govern català i contra el que el mateix Castellví va anomenar “independentisme radical”, fent bo el llenguatge de la dreta mediàtica espanyola, que continua intercanviant el paper de víctimes i botxins. Que un home com Castellví ocupés un lloc rellevant en l’estructura jeràrquica dels Mossos durant l’1-O és un exemple de fins a quin punt l’aposta unilateral de Puigdemont era precària. Però també demostra la nul·la voluntat revolucionària dels independentistes en el poder. Una revolta amb cara i ulls s’hauria cuidat bé prou d’alinear tota la cúpula policial amb les directrius del Govern.

ACUSACIÓ. No crec que, després d’aquesta setmana, els acusats estiguin més lluny ni més a prop de l’absolució, perquè continuo pensant que el cas es basa en un relat bàsicament fictici, i que l’objectiu dels jutges és el càstig contra una opció democràtica que en un cert moment va creure que la seva força electoral podria ser efectiva; és a dir, que serviria per pressionar els poders de l’Estat en la recerca d’una solució pactada al conflicte català. El sol fet que Jordi Cuixart i Jordi Sànchez portin més d’un any a la presó forma part d’aquest càstig. Sí que penso, però, que el judici tindrà repercussions importants, i que convé no perdre de vista el mot d’ordre d’Òmnium Cultural: acusar l’Estat. Cal recordar l’origen polític dels fets, el caràcter popular del moviment, les crides constants a evitar la violència, i girar les agressions de l’Estat contra si mateix. Cal, en la línia de Cuixart, una afirmació orgullosa del que es va intentar fer, una promesa solemne que la lluita continuarà, perquè és justa i perquè fer el contrari equivaldria a reconèixer la victòria de la força bruta. Aquesta setmana no hi veiem més enllà dels rocosos testimonis de dos personatges de passat fosquíssim com De los Cobos o Trapote, que es permeten minimitzar els estralls causats per la policia sobre els votants, o el patètic relat de la senyora Del Toro, que volia sortir del departament d’Economia en helicòpter perquè sentia “el típic soroll de tumult”. Però tots sabem, després de tants anys de vagues i conflictes de carrer, que el que s’està jutjant al Suprem no és una qüestió d’ordre públic, sinó un intent real de confrontar un mandat democràtic (amb un objectiu democràtic, com era el referèndum) amb la pura i descarnada raó d’estat.

I a tot això, ¿algú s’ha parat a pensat què passarà si, com temen els pessimistes, el càstig es fa real i els líders del Procés són segrestats de manera indefinida?

Més continguts de