S'enyora

Fa només unes setmanes se la veia per tot arreu. Tombant qualsevol cantonada, se'n trobava una onejant dalt d'un terrat, penjada d'un balcó o decorant un aparador. Avui, segons els indrets per on ens moguem, feina rai per veure'n una en tot el dia; i se la troba a faltar. Passada la gran embranzida del mes de setembre, s'enyora la senyera. Molts ciutadans van proposar-se solemnement no retirar-la fins que Catalunya assolís la sobirania. Doncs bé, a hores d'ara els únics que es mantenen ferms a aquest compromís són els basars xinesos.

Els motius que expliquen la gradual desaparició de senyeres del paisatge urbà són diversos i, per descomptat, ben respectables. Hi ha qui ha considerat oportú retirar-la per fer-li una esbandida, després d'uns mesos en què la senyera ha estat exposada a tot tipus d'inclemències i calamitats. En aquest cas, la primavera i Sant Jordi faran que les quatre barres tornin a florir en finestres i balcons. Veurem quant temps hi duren. També hi ha senyeres que han desaparegut per motius més luctuosos. Han estat segrestades, estripades, cremades, triturades o volatilitzades. Les més afortunades han esdevingut art contemporani per esquitxades de pintura, o innovadores propostes gastronòmiques per acció dels bombardejos d'ous i altre material orgànic.

Deixem de banda les excuses peregrines per despenjar la senyera. Si bé és poc versemblant, farem veure que creiem que ha estat abduïda per alienígenes o manllevada per un estol d'orenetes. El cas és que la senyera ja no hi és. I s'enyora perquè és un símbol que dóna visibilitat a un sentiment, i serveix d'escenografia per a un estat d'ànim. Tant de bo la seva desaparició no sigui un símptoma de la dissolució de l'impuls que va moure a penjar-la. No volem guerres de banderes, és cert. Sabem també que la senyera s'ha de portar a dins. Però que no sigui tan endins que no la tornem a trobar mai més.