Què és un policia

Trapero no pretenia fer la independència: només volia protegir la població a la qual serveix

Comencem pel més bàsic. Un policia és algú disposat a anar amb pistola pel carrer i amb una profunda adhesió a la llei i a tota mena de regles: des de la Constitució –la que hi hagi, la de l'estat on li hagi tocat viure– fins a les ordres d'uniformitat que li diuen com ha de portar la gorra. És algú que es quadra davant de polítics que potser detesta, que no pot fer vaga i que se sent imbuït de prou autoritat per obligar els seus conciutadans a complir normes amb les quals aquests conciutadans, pel motiu que sigui, potser no estan d'acord. Els membres d'un cos policial s'enfronten a atracadors, assassins i violadors i poden trobar-se enmig de conflictes greus on poden prendre mal o fer-lo ells. Saben que el seu objectiu ha de ser obeir –la llei i/o el seu superior jeràrquic– i obligar altres a obeir.

Aquests condicionants fan que es mirin el món amb un punt de vista difícil de compartir per la resta de ciutadans. I ells no poden oblidar que estan al servei d'aquests ciutadans, que són els que tenen el poder per marcar-los el camí a través de les lleis que aproven els Parlaments. Són els ciutadans els que han de decidir, per exemple, si s'han de prohibir les pilotes de goma dels antiavalots, com s'ha fet a Catalunya.

A canvi, un policia espera un cert grau de protecció: des de les armilles antibales fins a la seguretat jurídica. No pot pretendre que se li perdonin els abusos d'autoritat si en comet, però aspira a no acabar a la presó per un procés polític de vocació rupturista i un xoc de legalitats que el situa en un terreny que li és estrany per definició. Com ha d'aplicar un policia una llei del Parlament que no és reconeguda pels tribunals del territori, en mans de l'Estat en tot moment?

Això és el que ha desestabilitzat greument els Mossos d'Esquadra. En menys d'un any, han vist com eren triturats dos caps del cos: Josep Lluís Trapero, cessat i acusat de delictes gravíssims pel corró judicial venjatiu de l'Estat, i Ferran López, enviat de 'vacances' precipitadament, sense nova destinació i gairebé amb deshonor –encara que no s'hagi verbalitzat– enmig de la desorientació posterior a la proclamació d'una República no-nata.

Trapero no pretenia fer la independència: només volia protegir la població a la qual serveix, cosa que volia dir no atonyinar-la per impedir una votació mentre intentava no desobeir l'ordre judicial rebuda. I López no ha treballat per la unitat d'Espanya: només volia protegir la policia que es va negar a atonyinar la població, cosa que volia dir refer ponts amb la judicatura –que pot buidar-la de competències deixant-la fora d'investigacions clau, com la del terrorisme– i evitar que l'Audiència Nacional imputés per l'1-O més mossos, a part de Trapero i la intendent Teresa Laplana. Tot i així, encara hi ha comandaments intermedis investigats en diversos jutjats de Catalunya i un magistrat de Cornellà ha recorregut al Suprem contra la decisió de Carmen Lamela de desestimar la imputació de Ferran López i la resta de la cúpula. A més, hi ha uns 700 agents –càlculs dels sindicats– afectats per causes judicials, investigacions de la Policia Nacional i expedients d'afers interns.

Un cos de policia professional no és un exèrcit popular format per milicians. És una estructura d'estat, en el cas dels Mossos desenvolupada amb esforç durant 25 anys –arrencant competència per competència– dins del marc autonòmic. Cal preservar-la per al present i per si arriba el dia que ha de ser la policia d'un nou estat.

Mentrestant, l'equip polític que dirigeix aquests 17.000 homes i dones ha de saber-los entendre encara que els hagi de manar amb fermesa per delegació de la societat i en benefici dels ciutadans. Abordar la crisi que arrossega el cos comparant els problemes que els ha causat el Procés –que en cap cas han triat– amb els que afronten els polítics i tractar-los amb displicència, com va passar en un dels primers contactes de Miquel Buch amb els comandaments, és un error. Es pot reparar, però hi ha d'haver la voluntat de fer-ho. I aquí és on se la juga el nou director general de la Policia, Andreu Martínez, que ja ha començat la tasca pacificadora i de reestructuració. Si la fa mínimament bé, sap que el col·lectiu al capdavant del qual l'han posat s'hi adaptarà: són policies, no estan fets per a cap revolució.    

      

Més continguts de