26/07/2019

L'estiu de l'adeu

2 min

A començament de juliol del 1992 els amics i coneguts, els veïns i els companys de feina, tothom, estava pendent del cel. Els creients resaven i els supersticiosos feien juguesques. La ciutat era un clam silenciós i unànime perquè no plogués els dies que s’havien de celebrar els Jocs Olímpics, sobretot el dia de la inauguració.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Mentrestant, en Guifré també mirava el cel cada dos per tres i també havia recuperat l’hàbit de parlar amb aquest déu que tenia abandonat de feia anys: li suplicava que el seu pare no es morís abans del 25 de juliol. Al seu pare, que havia estat atleta olímpic sense medalla, que havia tingut una vida difícil i havia vist morir la dona i una filla, només el mantenia viu la il·lusió de poder assistir a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona.

Ell, en Guifré, havia fet la seva part i havia aconseguit, no sense esforç, dues entrades. Ara, déu o la biologia havien de col·laborar-hi. El pare estava cada dia més fluix, semblava que a les nits li xuclessin les forces amb un aparell diabòlic, cada vegada tenia la pell més groga i el blanc dels ulls ja no era blanc, però no tenia grans dolors i, sobretot, mantenia més viva que mai la il·lusió d’anar a l’estadi el 25 de juliol al vespre.

Dos dies abans li va demanar quin ambient hi havia als carrers de Barcelona, si la ciutat ja respirava l’animació pròpia dels atletes, va dir. En Guifré li va proposar d’anar a fer un tomb amb el cotxe i va acceptar de seguida.

Va conduir sense pensar en l’itinerari i de tant en tant el mirava de reüll. El seu pare havia obert la finestra i mantenia un somriure beneit. Les colles de joves que creuaven els carrers, entre rialles i una gran cridòria, li feien eixamplar el somriure. S’imaginava que eren atletes, potser nedadors o integrants d’un equip d’handbol. Tant li feia, en realitat, si ho eren o no.

El dia 25 de juliol el pare es va llevar amb una respiració feixuga i una lluïssor als ulls, barreja de febre i deler. A l’estadi, asseguts l’un al costat de l’altre, en Guifré sentia el tremolor del cos del seu pare i li passava una mà per damunt de les espatlles.

El centre de l’estadi es va començar a omplir de centenars de joves vestits amb colors vistosos que ballaven i es movien i dibuixaven flors i lletres. Tot d’una, tot l’estadi va cridar “Hola!” i en Guifré va sentir la veu apagada del seu pare que s’hi afegia: “Hola!” Ell també ho va dir. Per acompanyar-lo. Per sentir-se més a prop d’ell. Per acomiadar-se’n.

stats