Sobre avatars i adúlters

El maig del 2012 em vaig assabentar que tenia un avatar a la xarxa: un usuari de Twitter que feia servir el nom d'UmbertoEcoOffic i que va anunciar la mort de Gabriel García Márquez. El tuit, que va fer la volta al món, va despertar l'alarma, alhora que es multiplicaven les peticions de confirmació i els missatges de condol en diverses llengües. De seguida, però, les agències de notícies, sobretot les del món anglosaxó, van mirar de confirmar els fets -com sempre hauria de fer la premsa- i van descobrir que l'escriptor colombià encara era viu i estava en bon estat de salut. A més, es van assabentar que no tinc cap compte a Facebook ni a Twitter.

La veritat és que ja rebo massa missatges inútils i no em ve gens de gust contaminar l'univers amb els meus. Però no hi ha res que impedeixi a un total desconegut obrir un compte de Twitter a nom meu. És més, qualsevol frustrat amb problemes d'identitat té plena llibertat per adoptar a la xarxa el pseudònim que li doni la gana, des d'Aristòtil fins a Mario Monti, l'anterior primer ministre italià.

La història, però, no acaba aquí. Fa poc he sabut que hi ha un altre fals Umberto Eco que està fent molts amics a Facebook. He de dir que no em vaig assabentar d'aquesta notícia a través dels mitjans de comunicació sinó en un bar de províncies; m'ho van explicar uns amics que, per descomptat, feien broma sobre el tema, perquè no cal ser cap llumenera per ensumar un canard, una presa de pèl.

Els meus amics em van explicar que aquest perfil de Facebook em presentava com a Eco Umberto, no com a Umberto Eco. Aquesta fórmula de cognom-nom, que a Itàlia sol indicar un nivell educatiu molt baix, els va portar a deduir que tot plegat era obra d'un canardista, que és com en diré dels inventors de canards. A Itàlia, normalment només els nens de primària es presenten pel cognom seguit del nom de pila. A mesura que es van fent grans i passen a secundària i a la universitat, deixen d'utilitzar aquesta construcció i adopten la fórmula de nom-cognom, llevat que siguin hongaresos o japonesos, o reclutes de les forces armades.

Però el que a mi em preocupa no és el canardista, que potser va adoptar el meu nom mogut per una profunda sensació de soledat i per por que, si es presentava amb el seu propi nom, no faria amics ni rebria missatges. El que em preocupa són les persones que hi han establert un diàleg pensant-se que parlaven amb mi. La tragèdia no és l'existència de canardistes, sinó el fet que totes aquestes ànimes càndides -que, d'altra banda, m'envien missatges molt amables- hagin estat enganyades. Pel que sembla, no s'han adonat que en el perfil d'Umberto Eco hi diu "No l'autèntic" -tot i que amb una lletra diminuta que recorda la de les pòlisses d'assegurances- i s'afirma que vaig néixer l'1 d'abril del 1960, una data força improbable. Es veu que hi ha gent que es pensa que tot el que surt a internet és veritat. (I després ens preguntem per què voten com voten.)

Navegar per la xarxa provoca també moltes altres sorpreses, i algunes de lascives. En una web que no especificaré perquè no vull donar idees als que no són capaços d'organitzar pel seu compte un adulteri dels clàssics, hi vaig trobar una invitació molt reveladora: "¿Vols posar una mica de sal i pebre a la vida amb total discreció? Atreveix-te a gaudir de noves relacions extraconjugals i a viure les teves fantasies amb adults ben predisposats! Milions d'amants ja s'han unit a la comunitat!"

El cas és que vaig tenir la temptació de seguir l'enllaç per conèixer els detalls d'aquesta absurda oferta, però vaig tenir por que, pel sol fet de clicar-hi, acabés apareixent a la llista dels "milions d'amants" i a la vista de tothom, malgrat les promeses de privacitat de la web; com aquell personatge d' Amarcord -el famós film de Fellini- que, perquè el senti tothom, s'enfila en un arbre i crida que vol una dona. I això, al seu torn, em recorda una antiga frase de Woody Allen: "Desitjo intensament tornar a l'úter. Al de qualsevol".

Més continguts de