Sobre la fractura de Catalunya

JOSEP RAMONEDA
JOSEP RAMONEDA

1 . TABÚ. El 21-D ha aixecat un tabú: ha fet aparèixer una divisió de Catalunya en dues comunitats. “ Soy español”, cantaven els votants de Ciutadans concentrats a la plaça Espanya per celebrar l’èxit del partit. Arrimadas, en sintonia amb el clima ambiental, va fer tot el seu discurs en castellà. Culminava així una campanya construïda sobre una idea: reespanyolitzar Catalunya. Arrimadas havia repetit com a objectiu posar fi a l’hegemonia del nacionalisme català, i per això li calia una nova hegemonia: la del nacionalisme espanyol. Ciutadans no ha aconseguit el seu objectiu, però per primera vegada s’erigeix davant del bloc independentista un bloc de dimensions semblants que, si repassem el simbolisme dels seus actes de masses, és l’eclosió d’una comunitat espanyolista que desmentiria el mite catalanista de Catalunya com un sol poble.

La composició demogràfica de la Catalunya actual és fruit de diverses onades d’immigració procedent de diferents territoris d’Espanya al llarg del segle XX i de l’estranger a partir dels anys 90. El que ve de fora porta un món amb ell. I això fa grans els països si ho saben assumir. Des dels anys 60 en la resistència antifranquista estava molt present la preocupació per evitar les fractures comunitàries. I en la restauració de la democràcia, algunes iniciatives, com la immersió lingüística, tenien ple sentit en relació amb aquest objectiu. ¿S’havia aconseguit realment? ¿Era només una ficció mantinguda per les elits del bipartidisme CiU/PSC que van articular els primers vint anys de la Catalunya del règim del 78? ¿Es tractava d’una neutralització més que d’una integració?

2 . DUALITAT. Òbviament, aixecat el tabú, com ja estem veient, tothom tira cap a casa. Però, tanmateix, la pregunta que ens hem de formular ara és: ¿aquesta visualització que les eleccions han donat de la fractura en dues comunitats respon a una realitat profunda o té caràcter conjuntural? Si s’ha produït és, principalment, per dues raons: perquè l’escalada de l’independentisme ha fet que amplis sectors socials contraris a la independència se sentissin amenaçats, cosa que ha provocat el natural replegament identitari; i perquè aquestes eleccions, convocades pel govern espanyol, en les condicions que tots sabem, tenien com a objectiu la desfeta i desarticulació de l’independentisme, la qual cosa ha fet que es disputessin en el terreny de la polarització identitària. El desenvolupament de la campanya ha mobilitzat el vot independentista fins a fer el ple i ha desplaçat l’eix del vot contrari a la independència del constitucionalisme a l’unionisme. Un doble plebiscit identitari que ha fet visible una comunitat espanyolista que ha desplegat tot el seu repertori simbòlic com no s’havia vist en eleccions anteriors. I s’ha obert una bretxa simbòlica que es podria fer molt perillosa si la situació econòmica es compliqués. En el moment en què l’independentisme havia de significar la superació del nacionalisme català en un objectiu -l’estat- transversal i d’ampli espectre, la dinàmica de la confrontació d’aquests anys dona consistència al nacionalisme espanyol a Catalunya.

És indubtable que tant l’electorat independentista com l’unionista són molt interclassistes. Però l’independentisme, estabilitzat al voltant dels dos milions de vots, té dificultats per créixer precisament per la incapacitat de sortir del seu nínxol identitari, i la pretensió d’imposar l’hegemonia cultural en una societat estructuralment diversa dins d’un estat amb identitat ben definida és vana. I els comuns no aconsegueixen penetrar en les classes populars que el PSC ha anat perdent de mica en mica en els darrers anys, quan tanmateix semblaria que el vent els hauria d’anar a favor. El que passa a Catalunya se situa en el marc de les reaccions contra els excessos de la globalització: desregulacions massives, desigualtats siderals i canvi climàtic han generat una inseguretat que fa que els ciutadans busquin territoris on sentir-se confortats quan els estats tradicionals ja no garanteixen el benestar.

¿L’esquerra no té res a oferir? ¿L’independentisme te alguna cosa més a proposar que la independència? Aquestes han de ser les qüestions centrals de la legislatura que comença, malgrat que l’estratègia repressiva del govern espanyol ho fa difícil perquè obliga els partits independentistes a tancar files. La dreta espanyola (amb el PSOE perfectament neutralitzat) sap que el dualisme identitari és el pitjor obstacle tant per a la reconstrucció de l’esquerra com per a l’èxit de l’independentisme.

Més continguts de