Successió, un impost invisible

L’impost de successions ha capitalitzat recentment una part del debat polític. S’ha discutit si era massa o massa poc, si comparativament és injust que a Catalunya es pagui més que en altres zones de l’estat espanyol o si calia suprimir-lo per heretar béns o diners sense despeses. Tot amb el debat de fons de si l’herència té sentit èticament o no, pel fet que heretar vol dir rebre uns béns i diners -pel sol fet de ser familiar- fruit del treball d’altri.

I mentre aquests ingredients alimenten el debat, el darrer informe d’Oxfam Intermón ens demostra que el veritable impost de successions és altíssim, invisible i implacable. El veritable impost de successions no afecta l’habitatge, el patrimoni o la terra. El veritable impost de successions és que majoritàriament heretem les mateixes oportunitats que han tingut els nostres pares. Això s’agreuja especialment ara, després de la crisi. I aquesta herència no està gravada econòmicament, però marca amb tinta invisible les cartes del futur de cadascú.

A Espanya la meitat dels fills de pares sense l’educació secundària postobligatòria repetiran la formació dels seus pares. Aquesta probabilitat és 10 vegades superior que a Alemanya o 23 vegades superior que a França. En canvi, el 70% de fills d’universitaris seran universitaris. L’abandonament escolar és 41 vegades superior en el 20% més pobre que en el 20% més ric. I als del 20% més pobre que després d’aquest cribratge aconsegueixin finalment un títol, no els abandonarà l’herència. Mentre els més rics tindran més oportunitats i això els permetrà aconseguir una feina més fàcilment, a la resta els permetrà només aconseguir el títol. Un títol que en molts casos només els donarà l’accés a una feina de poc valor afegit. Això sí, amb una sobrequalificació impressionant. Cada vegada més, el futur de cadascú depèn més d’on neix que del seu talent o esforç.

Aquesta sobrequalificació, dit de passada, facilitarà empènyer els qui abans ocupaven aquesta feina a l’atur, amb molt poques possibilitats d’aconseguir-ne una altra.

Tot això és el que l’informe Desigualtat 0 - Igualtat d’oportunitats 1 d’Oxfam Intermón ens presenta i sustenta en dades, a les portes de la cimera de Davos.

A això s’hi ha d’afegir que tant a escala espanyola com a escala global segueix creixent la bretxa entre pobres i rics. La crisi a casa nostra va suposar una davallada important del percentatge de riquesa a les mans del 50% més pobre (4 punts percentuals) i un increment considerable al 10% més ric (8 punts percentuals). D’altra banda, la recuperació no ha fet variar pràcticament el percentatge en el 50% més pobre i, per tant, l’índex d’inequitat s’ha incrementat molt en aquest període.

Per arrodonir les dades, a la mateixa ciutat de Barcelona el barri on neixis marca també l’esperança de vida amb diferències que poden arribar fins a 11 anys.

Cada cop hi ha més consens que aquesta desigualtat no afavoreix ni l’economia ni la recuperació i corroeix les nostres societats. Però els governs no es posen prou les piles per combatre la desigualtat. I aquest punt és més problemàtic que el fet que creixi la desigualtat, perquè les solucions reals al problema estan a aquest nivell.

Els factors correctors que a escala mundial estan permetent lluitar més contra la desigualtat són uns serveis públics de qualitat, el que en diuen l’estat del benestar i potser n’hauríem de dir l’estat dels drets. I malgrat que això és una evidència, les inèrcies cap a la privatització d’aquests serveis són més fortes que les voluntats d’enfortir els serveis públics. I per enfortir aquests serveis públics ens calen governs decidits i responsables. I uns impostos que ho permetin. Impostos progressius més intensos sobre les persones i les empreses més riques, a més d’una lluita intensa contra el frau fiscal. Si no tenim impostos progressius i transparents, els impostos invisibles passen sempre factura. I la passen sempre sobre els que tenen menys.

A les pròximes eleccions caldrà veure quins partits són capaços de posar això a la primera plana del seu programa. I serà bo sobretot que cadascun de nosaltres ho mirem i ho exigim.

Més continguts de