Super Mario al rescat
La mannschaft , la selecció de futbol alemanya, sempre ha estat un equip formidable. Les seves principals qualitats són una tenacitat i un ritme capaços de superar tots els obstacles. Això no vol dir que Alemanya no hagi produït grans jugadors: em vénen al cap Gerd Müller, Karl-Heinz Rummenigge i Franz Beckenbauer. El que vull dir és que la potència col·lectiva hi preval sobre les proeses individuals.
Però hi ha un equip contra el qual Alemanya queda entorpida, com atrapada en una xarxa. Empeny, pressiona, es bat... i ensopega. Aquest equip és Itàlia, que amb la seva victòria 2-1 davant la favorita Alemanya en l'Eurocopa d'aquest any va ampliar una llarga sèrie de victòries sobre el combinat germànic en les grans competicions. La versatilitat i l'art italians són massa per a la disciplina alemanya.
Tot això em ve al cap quan veig Super Mario Draghi anul·lant Alemanya amb un seguit de fintes que han fet que els ferrenys banquers de la línia dura del Bundesbank semblessin tan àgils com balenes encallades a la platja. (Amb el crit de guerra de "No m'enredareu!", Super Mario s'ha enfrontat directament als especuladors que aposten contra l'euro, però això és una altra història.)
De mica en mica, el president italià del Banc Central Europeu ha agafat una institució que tenia com a missió prioritària mantenir controlada la inflació (l'obsessió que va construir el marc alemany) i l'ha convertit en prestadora d'emergència, disposada a fer tot el que calgui per comprar el castigat deute sobirà de països de l'eurozona com ara Espanya i Itàlia, per protegir l'euro. "Costi el que costi", diu Draghi, i ho diu de debò.
Molts alemanys no estan gens contents amb aquesta línia d'actuació. Estan convençuts que així es deixa entrar el germen de la inflació, provinent del sud. Però Draghi l'encerta. Europa és irreversible: per això, ara com ara, també ho ha de ser l'euro. El preàmbul de la Constitució dels Estats Units parla d'"una unió més perfecta". Els tractats fundacionals europeus parlen d'"una unió cada vegada més estreta". En cap dels dos casos el camí cap a la unió ha estat exempt de batalles entre el nord i el sud, però a totes dues bandes de l'Atlàntic la causa mereixia la lluita: senzillament no n'hi ha cap de més gran. Per a Europa, el pròxim centenari de l'inici de la Primera Guerra Mundial hauria de ser suficient com a recordatori. Però la gent té poca memòria. Molts pensen que l'euro és un experiment prescindible, una construcció tècnica o una joguina dels especuladors, quan en realitat és el senyal solemne del compromís alemany amb una Europa unida: un projecte que, com la majoria de grans reptes, exigeix pagar un preu.
Per a tots dos països, Alemanya i Itàlia, la Unió Europea era la via de sortida de la devastació i la vergonya subsegüents a la guerra. Per a Itàlia, a més, era una manera de passar els Alps i vincular-se a les regions més desenvolupades d'Europa per contrarestar l'impuls caòtic de la meitat sud del país. Ara l'Alemanya unida es mira Europa com un comptable. A Itàlia, en canvi, persisteix un cert idealisme europeista. Una manera de veure la batalla de Draghi amb el Bundesbank i el seu president, Jens Weidmann, és aquesta: una gran idea (Europa) contra una de més petita (l'estabilitat dels preus).
Però, ¿és bona una Europa on el rol del Banc Central, estipulat pels tractats, és deixat de banda amb murrieria per Super Mario, on Alemanya esdevé un subvencionador permanent dels països deutors com Espanya i Itàlia, i on la depressió i l'atur esdevenen el destí indefugible dels països més pobres, que no poden recuperar competitivitat devaluant la moneda?
La resposta és que aquesta no és una bona Europa. El futur immediat serà molt dur. Però és molt millor que l'alternativa turbulenta d'una Europa en dissolució. En aquesta crisi s'estan plantant les llavors d'una integració europea cada vegada més gran (si el BCE actua ara com la Reserva Federal americana, aleshores ¿què ha d'esdevenir la Unió Europea?). L'euro va ser un matrimoni fet amb presses, precipitat pel final de la Guerra Freda, el quid pro quo dels veïns d'Alemanya, inquiets per la unificació. Aquesta crisi és el moment d'afrontar, amb endarreriment, les conseqüències d'aquell acte.
I per això ara toca assolir les condicions que necessita una moneda única, com ara la unió fiscal (la compra il·limitada de bons de Draghi està supeditada a estrictes programes de reforma fiscal) i la unió bancària construïda al voltant d'un nou supervisor de l'eurozona. El camí cap als dos objectius serà dur. Els interessos dels polítics estan en joc. Les economies es contreuen. Però siguin quins siguin els perills, a aquestes altures de la crisi de l'euro no hi ha dubte que la idea d'una unió cada vegada més estreta s'ha introduït en la consciència europea, encara que no es digui de manera explícita.
Certament, aquesta idea està present en la ment de la cancellera Angela Merkel. Ella va viure sota el règim comunista en una Alemanya dividida per les conseqüències del feixisme, i per tant ha conegut els dos grans flagells del segle XX a Europa. Lentament, amb cautela, amb vacil·lacions s'ha mogut en la direcció correcta i per això mereix crèdit.
Draghi, el jesuïta, l'ha ajudat amb les seves frases el·líptiques i la seva capacitat, tan italiana, d'anar cap a l'objectiu fent ziga-zagues. Resulta temptador comparar-lo amb Alexander Hamilton en els moments de la crisi de l'assumpció . [Hamilton va ser l'encarregat d'analitzar el problema del deute als Estats Units naixents i va proposar, l'any 1790, l'assumpció federal dels deutes dels estats.] Però m'estimo més veure'l com un Andrea Pirlo, el migcampista italià amb visió perifèrica, mai precipitat, sempre tranquil, dominador de la passada curta i de la llarga, assot d'Alemanya: un fantasista que encerta el blanc amb precisió.
