També cal ser hongarès

Amb la traveta d’una periodista hongaresa a un refugiat sirià que portava un fill a coll tots vam caure. Els gasos lacrimògens que la policia utilitza per evitar l’entrada en aquell país a una turba de refugiats de diferents procedències van dirigits directament als ulls d’una Europa que, entre llàgrimes i coïssors, veu, impotent, com els valors amb els quals ha construït la seva identitat s’esvaeixen per moments en el cor del continent. Els murs que es van construint al llarg de les seves fronteres amaguen la impotència d’un govern propi d’una altra època.

La pèssima imatge que el país magiar està donant aquests dies al món em fa mal per un doble motiu. Primer, com a ciutadà europeu i, com a tal, partícip d’uns valors amb els quals em sento totalment identificat, per bé que, tot al llarg de la història, han anat arribant tard i malament a aquesta banda dels Pirineus. Però, en segon lloc, i sobretot, com a autoproclamat fill adoptiu d’aquest petit gran país, la població del qual no es mereix aquest escarni públic.

Vaig trepitjar terra hongaresa per primer cop (després d’haver-ho intentat sense sort uns anys abans, en plena foscor socialista) en el llunyà 1993 i, des del primer moment, la seva cultura, la seva història, les seves tradicions i el seu idioma se’m van injectar a la sang per sempre com un potent barbitúric d’efectes irreversibles. Per a un europeu del sud com jo, entrar en contacte amb una societat tan culturitzada, educada i hospitalària va significar un xoc que encara dura avui dia, tants anys i tantes estades després. Vaig tenir la immensa sort d’anar a petar a un petit poble a la vora de la frontera amb Àustria, per on aquests dies es veuen passar refugiats arrossegant la seva dignitat i per on la mort viatja en furgonetes hermèticament tancades. Sempre he dit que si hagués anat a parar a un barri de Budapest la meva història hauria sigut ben diferent: totes les grans ciutats, com les famílies felices, acaben per assemblar-se. Però és en l’àmbit rural on millor es preserva l’essència d’un poble, i és aquí on em vaig deixar seduir per aquesta mena d’halo misteriós que envolta la societat magiar, un poble originari de les estepes que s’estenen entre el curs alt del Volga i els Urals. Un poble que, al llarg de la seva turbulenta història, s’ha barrejat amb tribus i pobles de tota mena, però que mai no ha perdut la seva identitat i mai no ha permès que li robessin l’ànima, tot i els intents de germanització o eslavització que ha patit. Un poble que és una illa lingüística al mig d’un oceà eslau; que parla una llengua tan bella com impenetrable, que qualsevol hongarès, sigui de la condició que sigui, exhibeix amb orgull, però que només és comprensible per a ells, ja que, per bé que emparentada de molt lluny amb el finès i l’estonià, no té familiars directes. Això imprimeix un caràcter.

L’hongarès és rebel de mena. Es va aixecar diverses vegades contra els Habsburg fins a aconseguir la monarquia dual, encara que, de fet, fos la conseqüència d’una estratègia geopolítica del kàiser. Es va tornar a aixecar contra el totalitarisme soviètic, per bé que aquesta vegada no va tenir tanta sort, ja que l’ajut que el país va implorar a Occident, més pendent dels esdeveniments del canal de Suez, no va arribar mai. I és precisament aquest esperit insurrecte el que fa que el tractat pel qual Hongria va perdre dues terceres parts del seu territori sigui un malson que martiritza el subconscient col·lectiu hongarès. Avui dia, gairebé cent anys després de la seva aplicació en acabar la I Guerra Mundial, el Tractat del Trianon continua sagnant per les costures del país. L’orgull magiar no accepta la pèrdua de totes aquelles antigues províncies transsilvanes, eslovaques, croates, etc., algunes de gran valor històrico-sentimental, que considera seves després d’haver-les conquistat i dominat mil anys. Trianon és una tragèdia que va passant de pares a fills; un relleu pesat i ominós que s’ha de lliurar a la següent generació; una malaurança que s’ensenya a les escoles; un lament col·lectiu.

La contribució del poble magiar a la cultura occidental és enorme. Darrere d’un bon grapat de figures prominents, que han contribuït al progrés de la civilització en àmbits ben diversos, s’hi amaga un hongarès. Seria molt llarg començar ara a fer-ne la llista. Tanmateix, en els darrers temps, la societat hongaresa ha emmalaltit. Per una banda, víctima d’un cert ressentiment cap a Occident, incubat en els dos episodis històrics abans esmentats; per l’altra, presa dels tics totalitaris d’un demagog que, al capdavant del govern actual, ha endurit el discurs, especialment des de la irrupció d’un partit xenòfob d’extrema dreta amb una preocupant representació al Parlament. En última instància, tot això és fruit d’una economia paralitzada durant molt de temps. El govern actual sembla més preocupat per atiar un antic sentiment imperialista i així poder recuperar algun dia les antigues fronteres del regne d’Hongria, que per acceptar la història tal com és i preocupar-se de mirar cap al futur.

Hongria em dol en un dels moments més foscos d’una societat que té un dels índexs de suïcidi més alts del món. Hongria em dol i sé que cada Cap d’Any s’aixeca per cantar un himne tristíssim que diu “aquest poble ja ha patit pel seu passat i pel seu futur”. Hongria em dol perquè ja fa cinc-cents anys que ha escollit el costat equivocat de la història. Per tot això, em ve ara al cap una frase redemptora atribuïda a Robert Capa, l’excepcional fotògraf magiar, que parla del caràcter d’aquest poble: “No n’hi ha prou amb el talent, també cal ser hongarès”.

Més continguts de