Carta oberta de la germana de Dolors Bassa: "Tanqueu els ulls i imagineu..."

Saps que ni tu ni els companys presos hauríeu de viure la injustícia dels vostres empresonaments

Tanca els ulls i imagina't qualsevol espai de casa teva, un espai d'uns vuit metres quadrats. Ara t'hi imagines una llitera de ferro, una cadira, una mena de banc d'obra, un vàter sense tapa i una dutxa. Sense parets ni portes. Tria un company o companya de feina i imagina't que t'hi tanquen cada dia durant setze hores. I així un dia rere l'altre almenys vuitanta dies. T'has atabalat? Doncs ara afegeix-hi una porta de ferro que xerrica cada cop que t'hi tanquen, unes parets velles i grises, una finestreta petita on només es visualitza una paret amb filferro... i ja no seràs a casa. Seràs a Alcalá-Meco. Ara imagina't que vols agafar un llibre a la biblioteca i no pots, avui no toca. Només en pots agafar els dijous i a l'hora convinguda. Ara imagina't que en vols agafar tres. No pots, la normativa no ho permet. Arriba l'hora dels àpats i voldries socialitzar-te, esmorzar, dinar o sopar comentant la vida. No pots perquè t’has d'asseure on t'han dit des del primer dia, menjar amb pressa i restar en silenci. I tens set i t'has d'anar a comprar l'aigua perquè no te'n donen. I voldries fruita i amanida o carn o peix a la planxa, però no... no és menjar sa, el que menges diàriament, cada dia, un dia rere l'altre. I has d'anar al vàter de la cel·la i s'ha acabat el paper higiènic que et pertoca del mes i l'has de comprar. I avui plou i no pots anar a fer un volt al pati. I aleshores decideixes estirar-te a dalt de la llitera, de bocaterrosa, com si fossis un adolescent, i escrius als teus fills i poses un dibuix dins el sobre per a la teva neta. I mires les fotografies que t'has enganxat a la paret amb pasta de dents, com t'han ensenyat les internes. I frises perquè arribi el cap de setmana perquè veuràs els teus, quaranta minuts darrere un vidre. I desitges que, arribat el moment, no et llisqui ni una llàgrima, no fos cas que es pensessin que tens una vida dura, i fas veure que estàs bé, forta, decidida encara que el cor et plori per no poder-nos abraçar. I et demanen que cridis més, que no et senten, i tu somrius acostant-te més al micro amagat que hi ha sota aquells foradets cromats. I ens fem petons al vidre brut, però t'és igual perquè és el teu vidre, el teu món, el món que et permet veure els teus. I marxen els teus i tu tornes a la cel·la i tanques els ulls i t'imagines com és casa teva i recordes els moments de llibertat i decideixes perseverar perquè saps que ni tu ni cap dels companys presos hauríeu de viure la injustícia dels vostres empresonaments i esperes i desitges que res es normalitzi, i esperes. Esperes que es faci justícia, i és que saps que ara ja farà 80 dies que hi vius i ho suportaràs perquè ets forta i et solidaritzes amb el teu poble, el poble que t'ha de treure d'aquest malson. I t'adorms... T'adorms veient el Montgrí.

Més continguts de