Temps de taules de diàleg

Vaig brindar per la sortida de M. Rajoy del govern, és cert, però sense alegria. Són tan miserables la política i la vida social espanyoles que vaig haver d’alegrar-me que Pedro Sánchez, que em mereixia tan poca confiança, arribés al govern.

Més cert que la meva alegria és l’abatiment dels jactanciosos seguidors d’aquesta dreta postfranquista. Però la mesura del seu enuig ha de fer-me veure la magnitud de la seva derrota i he de comprendre que m’he d’alegrar i estar atent a qualsevol signe d’esperança. Cal alegrar-se’n: la derrota de M. Rajoy era imprescindible perquè la política espanyola es mogués.

Pedro Sánchez és un polític ambiciós. Avui pot defensar una cosa i demà una altra i, per descomptat, és un defensor dels interessos establerts a la cort, que ningú no ho dubti. Però en la seva breu carrera política ha demostrat duresa amb els seus rivals polítics interns i resistència per suportar innobles atacs dins del seu propi partit. Infravalorar-lo és un error.

Igualment, seria absurd ignorar el que el món ha vist. La societat espanyola té unes coses bones i unes altres de dolentes, però el Regne d’Espanya és aquest estat que va desfermar la violència contra població civil desarmada, que va preparar una ocupació militar de les institucions, els carrers i el territori català i que de fet el va ocupar i saquejar. Per molt que els mitjans de comunicació de la cort entonin noves melodies pastorals, sota les vestidures institucionals de les institucions democràtiques els poders de la cort segueixen sent autoritaris i militaristes i la població reprodueix els comportaments i la cultura casernària dels seus pares i avis. Les hores transcorregudes entre un M. Rajoy obscè, xulesc i impune i l’arribada d’un Pedro Sánchez que es mostra mesurat i caut no canvien màgicament aquesta realitat social i històrica espanyola.

I tot i així... Tot i així cal alegrar-se’n. Sánchez té la sort que el PP i el PNB li van deixar aprovats uns pressupostos, així que no haurà de negociar a moltes bandes. Com que no podrà prendre, suposant que volgués, grans decisions econòmiques, se centrarà en mesures estètiques i ètiques que no costin gaires diners. D’entrada restarà un parell d’hores a l’assignatura de religió obligatòria, i coses per l’estil.

Sánchez és un interlocutor real. La prova que és una nova època és que el primer reconeixement i la primera felicitació li van arribar del govern alemany. Alemanya va estar de vacances mentre es va desenvolupar un atac incivil al Principat, als comandaments de la Unió hi havia un senyor amb una copa de vi a la mà, però Merkel ha tornat, farta de tractar amb franquistes en general i amb M. Rajoy en particular.

No s’ha d’oblidar l’imperdonable. El que l’Estat va fer abans, durant i després de l’1 d’octubre, els ferits, multats, presos i exiliats, l’extrema dreta espanyola als carrers catalans... és imperdonable, mereix càstig i no s’ha d’oblidar, és inoblidable. Hi ha un abans i un després d’aquesta presa de consciència de la cara de l’Estat i també hi ha un trauma que caldrà elaborar durant molt de temps. Qui entoni la cançoneta d’oblidar el passat i fer taula rasa nega el legítim dret a la memòria a les persones ofeses a canvi de fum. Desitgem que en els propers mesos els presos i exiliats vagin recuperant les seves vides robades i que els fiscals i jutges que hagin prevaricat siguin processats i ocupin les cel·les dels presos polítics, però els nostres desitjos seran frustrats.

Ni tan sols és raonable esperar que la cort es molesti a conèixer de veritat la societat catalana, i encara menys oferir una altra cosa que no sigui tolerància des de la posició de força. No obstant això, és una oportunitat per respirar i posar sobre la taula democràtica qualsevol demanda. Veurem de forma immediata asseguts a la Moncloa Sánchez i Torra conversant amb un somriure. Així ha de ser. Però aquesta foto d’aparent normalitat entre un president del govern espanyol i un president autonòmic no reflectirà una realitat nova: una part quantitativa i qualitativa dels catalans ja han marxat per sempre de la comunitat autònoma i una part de la seva vida ja la fan dins d’una nova realitat política, una República Catalana que encara no existeix. I no desapareixeran ni aquestes persones ni la seva demanda.

S’obre un nou temps que reconfigurarà inevitablement el mapa polític català. La societat mateixa transformarà un sistema polític configurat per a la resistència en el que es necessita per a un nou temps de mobilització i negociació. I cada partit i cada dirigent han de trobar el seu lloc en una estratègia de país, de nació. Els de dins i els de fora, els que corrien i ja no corren i els que no volien córrer tant i ara no volen trepitjar el fre, s’han d’entendre. Perquè els esperen taules de diàleg i negociació amb aquest Estat, que és el que hi ha.

Més continguts de