Com a homenatge a Antoni Tàpies, TV3 va reemetre dimarts el documental Te de Tàpies vuit anys després d'haver-lo estrenat. Va valer la pena recuperar-lo perquè és una molt bona producció, dirigida per Carolina Tubau i realitzada per Ramon Millà. És curiós com pot canviar un mateix documental quan el seu protagonista mor. Recordo quan el vaig veure el 2004: els espais t'ajudaven a comprendre el personatge i la seva relació amb la Teresa (extraordinàriament retratada) et provocava una tendresa una mica sorneguera. A més, el documental fa una clara aportació pedagògica a l'espectador, que treu l'entrellat i la lògica a una obra sovint massa incompresa.

Ara, amb la mort del pintor, Te de Tàpies pren una transcendència poètica. Els espais que abans complementaven l'artista ara te'ls imagines sense ell. Tenen una dimensió de llegat, de sensació de pèrdua. T'imagines la seva absència. "Els espais canvien molt les obres", deia Tàpies. Sí, i les persones canvien els espais. Reviure les escenes d'Antoni Tàpies amb la Teresa encongeix una mica el cor. La seva dona, al documental, actuava de motor. A tot arreu on anaven, la Teresa l'estirava del braç. Empenyia Tàpies al petit canvi quotidià. L'abocava a l'insòlit món de posar-se un terròs de sucre cristal·litzat a la tassa del te. A l'artista li feia por aquell terròs desconegut i ella per demostrar-li que no passava res se'n posava un a la boca. "Només és sucre", li deia la dona a l'artista que més ha experimentat amb els materials. La Teresa marcava els tempos, els temes, les trobades, la transcendència... I quan els espectadors estàvem imbuïts en aquest extraordinari engranatge que retratava a la perfecció la dimensió personal i artística del personatge... Zas! Una promo de la Champions va escapçar l'obra sense separador ni previ avís. Cop de destral al llenç. L'obra esberlada. Deu ser cosa de la televisió contemporània, que de vegades costa més d'entendre que l'obra de Tàpies.