És hora d'un canvi a Alemanya

És hora d'un canvi a Alemanya

Per sort, no hi ha res totalment previsible, ni tan sols la política germànica

És hora d'un canvi a Alemanya
TIMOTHY GARTON ASH
TIMOTHY GARTON ASH Historiador, catedràtic d'estudis europeus a la Universitat d'Oxford

Si Alemanya és el cor d’Europa, ara aquest cor batega tan a poc a poc com el de l’empresari que jeu al sofà del seu despatx després d’un dinar copiós. Pel bé d'Europa, i també pel d’Alemanya, aquest cor ha de bategar una mica més de pressa.

No és que els dirigents alemanys no reconeguin intel·lectualment els problemes que s’acumulen al seu voltant. Berlín, que comença a rivalitzar amb Londres com a centre d’operacions dels think tanks, és plena de gent intel·ligent capaç d’explicar exactament per què, davant dels reptes del Brexit, el populisme, Donald Trump, Vladímir Putin, la Xina, el canvi climàtic i la intel·ligència artificial –per citar-ne només uns quants–, Europa necessita més autonomia estratègica, innovació digital i creixement sostenible. El que els falta, a aquests dirigents, és la capacitat d’actuar amb celeritat i traduir aquests objectius abstractes en polítiques que es guanyin el suport dels votants alemanys. Ara com ara, Alemanya està d’acord amb aquests objectius, però no està disposada a fer el que cal per aconseguir-los.

Per què aquesta estasi? Perquè a Alemanya li han anat molt bé les coses, gràcies. No ha experimentat el dolor que, d’una manera o altra, han patit moltes altres regions del continent. Crisi? Quina crisi? No cal dir que no tothom pensa així, però ni tan sols els alemanys de l’Est, que fa poc han donat un nombre sorprenent de vots a un partit d’extrema dreta i xenòfob com Alternativa per a Alemanya, es queixen gaire de la seva situació econòmica.

L’angoixat leitmotiv repetit per l’opinió pública, sobretot a la part occidental del país, que té més pes, és “aferrem-nos al que tenim”

Segurament, la majoria d’alemanys encara consideren el llarg període de la cancelleria d'Angela Merkel –període que ara compleix ni més ni menys que 14 anys– com una època estable i bona per al país. L’economia alemanya ha funcionat molt bé durant aquest període. A més de servir-se dels coneguts punts forts de l’empresariat alemany, els governs de Merkel han aprofitat les reformes del mercat de treball i la seguretat social introduïdes pel canceller socialdemòcrata Gerhard Schröder. Però Alemanya també s’ha vist considerablement beneficiada per circumstàncies externes.

L'obertura, després del 1989, de Polònia, Hongria, la República Txeca i Eslovàquia, i la seva posterior adhesió al mercat únic europeu, van brindar als fabricants alemanys una fantàstica oportunitat per traslladar les plantes de producció just al costat, i disposar així d’una mà d'obra qualificada i barata en una mena de Mitteleuropa 2.0 (Centreeuropa 2.0). La pertinença a l’eurozona ha mantingut el tipus de canvi de la moneda alemanya per sota del que probablement se li aplicaria ara en cas contrari. Així doncs, la màquina exportadora alemanya ha avançat amb força i ha generat uns superàvits comercials espectaculars. I com que el país ha adquirit un compromís d’arrel protestant evangèlica amb el manteniment d’un pressupost equilibrat (el totèmic “zero negre” o dèficit zero) i ha fixat un fre a l’endeutament consagrat per la Constitució, disposa d’unes finances públiques força sanejades, per les quals donarien el que fos la majoria de països capitalistes democràtics.

Amb tot, sota la superfície d'aquesta història d'èxit hi ha una sensació creixent de neguit. ¿Potser el país ha desaprofitat els anys de vaques grasses no invertint prou en unes infraestructures envellides? (Cada vegada són més les veus que demanen noves inversions.) ¿Potser ha deixat passar de llarg la revolució digital i, per això, la seva famosa indústria automobilística sembla passada de moda en comparació amb els cotxes elèctrics sense conductor dels gegants de Silicon Valley i la Xina? (L'anunci de Tesla que construirà una fàbrica a prop de Berlín és un homenatge a Alemanya, però també un repte frontal a icones nacionals com Mercedes, BMW i Volkswagen.) ¿És possible que tot el que s'ha aconseguit al llarg de set dècades, des del 1949, s’estigui ara perdent a causa de la immigració, la guerra aranzelària de Trump, els populisme i altres incerteses? L’angoixat leitmotiv repetit per l’opinió pública, sobretot a la part occidental del país, que té més pes, és “aferrem-nos al que tenim”.

El centrisme consensuat de les grans coalicions no ha afavorit el vigorós debat polític que és fonamental en una democràcia liberal

Així doncs, trenta anys després d’una revolució pacífica que va obrir la porta a la unificació alemanya, tenim una societat conservadora i a la defensiva que dona suport a un poder basat en l’ statu quo. El president francès, Emmanuel Macron, està impacient per revolucionar Europa i donar al Vell Continent una ambició estratègica napoleònica, però l'Alemanya de Merkel no hi vol jugar. Com em va dir amb una frase memorable un assessor de Macron: “Els aristòcrates no voten la revolució!” (Si, segons aquesta analogia, els alemanys són els aristòcrates d’abans del 1789, ¿no converteix això els francesos en els sans-culottes?) Les respostes alemanyes a les iniciatives europees de Macron han oscil·lat entre la tebior i el menyspreu.

La política coincideix amb l’economia i la societat. Alemanya és l’únic país que conec on els polítics s’esforcen per semblar avorrits. Això forma part d’una cultura de responsabilitat, sobrietat i moderació que expressa un rebuig conscient de l’embogiment del comportament polític alemany entre el 1914 i el 1945. Els discursos aviat fan venir son, però si l’alternativa són Trump i Boris Johnson, em conformo amb els seriosos i avorrits.

Durant deu d’aquests últims 14 anys, Merkel ha presidit governs de Gran Coalició, que han aplegat els cristianodemòcrates de centredreta i els socialdemòcrates de centreesquerra. El resultat ha sigut un govern ininterromput i estable, però amb un cost. El centrisme consensuat no ha afavorit el vigorós debat polític que és fonamental en una democràcia liberal. Els conservadors alemanys fa temps que es queixen que tenen “dos partits socialdemòcrates”. És un govern totalment apte per a èpoques que no demanen gaires esforços, però no té l'ambició necessària per afrontar els enormes reptes d'avui dia. Mentrestant, el fet que els dos partits principals hagin compartit el poder durant tant de temps ha reforçat el suport als extrems, tant a l'esquerra com a la dreta.

Si, sota un lideratge teutocorbynista, els socialdemòcrates abandonessin la Gran Coalició, s’obririen diverses possibilitats

Tothom sap que vivim el crepuscle de l’era Merkel, però el Merkeldämmerung s’està allargant més que la producció més èpica del Götterdammerung de Wagner ( El crepuscle dels déus) al festival de Bayreuth. En un recent sondeig del Politbarometer, més de dos terços dels preguntats han dit que volen que Merkel i el seu govern de Gran Coalició continuïn fins al final de l’actual legislatura, a la tardor del 2021. Amb tot el respecte per aquests dos terços del poble alemany, crec que a llarg termini això no seria beneficiós per a Alemanya ni per a Europa.

Merkel i el seu vicecanceller, el socialdemòcrata Olaf Scholz, tenen un pla molt astut per sobreviure fins i tot als déus de Wagner. En primer lloc, ells mateixos s’han posat nota i, a mitja legislatura del govern de Gran Coalició, han elaborat un informe que dona a entendre que la seva gestió ha sigut brillant. En segon lloc, van tenir una petita i agradable discussió sobre les pensions que va acabar –sorpresa!– amb un pacte constructiu. Ara pretenen obtenir el suport a la continuïtat del govern als congressos dels seus respectius partits, els cristianodemòcrates a Leipzig aquest divendres i dissabte, i els socialdemòcrates a principis del mes que ve a Berlín.

Per sort, no hi ha res totalment previsible, ni tan sols la política alemanya. Merkel i la seva successora putativa, Annegret Kramp-Karrenbauer, s’enfrontaran a les crítiques d’un contrincant de dretes, Friedrich Merz. Scholz s’ha de disputar el lideratge del partit amb un parell de rivals a la seva esquerra, en una votació per correu dels membres del partit. Si, sota un lideratge teutocorbynista, els socialdemòcrates abandonessin la Gran Coalició, s’obririen diverses possibilitats. ¿Potser un govern cristianodemòcrata en minoria? ¿Una coalició Jamaica –dita així pels colors de la bandera jamaicana– de cristianodemòcrates (negre), liberals (groc) i Verds (verd)? ¿O noves eleccions que portin a un govern negre i verd?

Passi el que passi, una cosa em sembla clara: pel propi interès d’Alemanya a anys vista, i també pel d’Europa, és hora d’un canvi.

Més continguts de