Tornar a Espriu

Sota la batuta entusiasta i diligent de Xavier Bru de Sala, enguany commemorem el centenari del naixement de Salvador Espriu i és de justícia fer-ho. Per moltes raons. Perquè som un país petit en el qual els escriptors han jugat i juguen un paper determinant a l'hora de construir un imaginari col·lectiu que segurament ens cal més perquè estem dins un estat que ens va a la contra, també en qüestions lingüístiques, i els poetes com ell ens han "salvat els mots". Ens els hem fet nostres, com va passar amb el lema de l'ANC per la Diada: "Escolta Sepharad, els homes no poden ser si no són lliures".

Espriu és un gran entre els grans, a desgrat de les opinions de les persones a qui no agrada una poètica de l'obscuritat i l'hermetisme, que contra gustos no s'hi pot fer res. Però el seu valor literari, cultural, cívic és indiscutible. I si el discutíssim ens faríem un trist favor: Espriu va contribuir amb la seva actitud i amb la seva escriptura a curar-nos una mica les moltes ferides obertes de l'època que li va tocar viure. En la famosa entrevista que Serrano Soler li va fer al mític programa A fondo de TVE (que es pot recuperar a la mediateca del portal Anyespriu.cat) va afirmar, sense parpellejar, amb aquella contundència i vehemència amb què deia les coses: " Yo estoy absolutamente dedicado a mi pueblo catalán, a mi lengua y a mi cultura ". O: " Era republicano en el año 1931. Soy republicano en el año 76 y pienso seguir republicano hasta que me muera ". Poca broma! Aquestes afirmacions restitueixen la nostra dignitat com a poble i cal fer-ne memòria i honorar-lo com es mereix.

Crec que no hi ha millor honor que el de la lectura, el de la supervivència en els mots que ens va llegar perquè ens servissin als joves, tal com afirmava en l'entrevista que Joaquim M. Puyal li feia al Vostè pregunta . Preciós i emocionant va ser l'homenatge que van fer-li Sílvia Pérez Cruz i Toti Soler fent màgia amb la lletra d' He mirat aquesta terra i la música de Raimon. Dir-lo, llegir-lo, pensar-lo és la millor manera d'homenatjar-lo. Recuperar els seus textos, la seva veu, que ressonin arreu! Fins i tot en els llocs més inesperats, com ara Facebook o Twitter, on la Frase del dia que ha seleccionat el comitè científic de l'Any -entre els quals els reconeguts especialistes Rosa Delor, Agustí Pons, Sebastià Bonet, Julià de Jòdar i Víctor Martínez Gil- desperta interès, diàleg i és llegit en clau de màxima actualitat, com està passant, perquè l'activitat política el torna a posar de màxima actualitat. Amb tot, sempre cal completar-lo, contextualitzar-lo, comprendre'l en la seva complexitat, aquest nulla dies sine linea espriuà. Llegir-lo suposa descobrir l'Espriu sorneguer, l'aspre, el culte, l'incansable lector, l'egiptòleg, el sever, el creador de mites, el poeta malgré lui . Les seves lectures són inesgotables, com ens ha demostrat Rosa Delor, a qui el seu marit Raffaele Pinto ben bé podria dir-li el mateix que Carner va dir a la seva esposa Émile Noulet, una de les millors exegetes de Mallarmé: que si li havia dedicat una part del temps que havia dedicat al poeta, podia donar-se per satisfet. Aquí rau la grandesa espriuana, que no s'esgota perquè és la grandesa d'un clàssic.

La seva literatura té fama de difícil, perquè ho és. Això no obstant, va aconseguir un gran ressò popular i social i la seva obra està travessada d'un compromís ètic, cívic i humanista amb la pau. Espriu -un home pessimista, escèptic, reservat, solitari i que vivia allunyat per poder-ho seguir essent- entén la literatura com un joc de diàlegs entre la realitat que vivia, les grans obres dels clàssics que llegia i també un diàleg íntim de l'autor amb ell mateix. A Salvador Espriu per ell mateix ens trobem una definició del que voldria ser que és tota una declaració de principis: "Què voldria ser? / Un home lúcid. No del tot dolent, tranquil". I en una ocasió en què li demanen que resumeixi la seva vida respon: "Vol que li faci un resum de la meva vida quan la meva literatura és la meva vida? Molta solitud, molta malaltia, molta lectura de llibres bíblics, molt meditat dolor, són les arrels de la meva mitologia". Això és el que ens correspondria ara a nosaltres: molta lectura, molta meditació, i que sapiguem fer arrels en l'obra de Salvador Espriu! Com va dir, enèrgicament, Miquel de Palol en l'acte del Palau dirigit per Xavier Albertí: "És l'hora que la nació que aspira a ser-ho s'elevi a la categoria d'Espriu". Amén.

Més continguts de