Tossudament alçats / Quan convé seguem cadenes

Fem anàlisi crítica i riguem-nos de tot, esclar que sí. Però sempre, no segons d'on bufa el vent

Tossudament alçats

¿M’ho sembla només a mi o, tot d’una, hi ha una tendència a ridiculitzar els independentistes? No parlo de l’independentisme, sinó de la gent anònima que manté viu aquest anhel legítim d’aspiració política. No parlo, tampoc, de la tasca abrusadora dels mitjans espanyols que ja ens han acostumat a la gota malaia de la indecència. Parlo dels mitjans d’aquí i dels ciutadans de bona fe. Sento programes d’humor, a la ràdio, que durant anys i panys han remat a favor de la causa i, ara que s’ensumen que l’arribada a Ítaca queda per a una altra generació, s’han apuntat al carro de la befa cap als adotzenats que van a toc d’esquella. Els tracten com a alienats sense criteri propi que compren samarretes turqueses quan han de ser turqueses o s’empassen un pou d’hores d’autocar perquè es vegi plena la fotografia aèria de la manifestació de cada any. El que abans veien com una heroïcitat, ara ho pinten com una fricada. De cop i volta, es foten de la 'revolta dels somriures', perquè ja no veuen la revolució per enlloc i perquè la realitat –a base d’hòsties, presons preventives i sentències– els ha esqueixat la rialla. Mentre l’humor s’ha posat del bàndol de qui va guanyant, els intel·lectuals han entrat en la dèria de clamar per l’autocrítica. Però l’independentisme ja n’ha fet tanta, del dret i del revés, que potser ja convé sortir de la paràlisi, acceptant el passat però mirant el futur. L’objectiu continua sent el mateix i la mobilització de dimecres a Barcelona no es pot menystenir... No són 700.000 enganyats –o els que fossin– que segueixen consignes. És al revés. És una multitud com no es veu enlloc més d’Europa, que ni es cansa ni es cansarà de lluitar pel seu dret fonamental: de decidir què vol ser. Fem anàlisi crítica i riguem-nos de tot, esclar que sí. Però sempre, no segons d'on bufa el vent. 

Quan convé seguem cadenes

Com el gos de Pàvlov. Així que a Madrid han ensumat que hi tornaria a haver eleccions al Congrés, tant a Pablo Casado com a Albert Rivera els ha faltat temps per tornar a brandar l’espantall del 155 per Catalunya. Estímul-resposta. Estan convençuts que parlar de l’aplicació de l’article que emmanilla la comunitat autònoma els dona vots. En el fons, és més una il·lusió electoral que una realitat. En els últims comicis es va demostrar que ni la catalanofòbia a tort i a dret no els va servir per treure els escons que s’esperaven. Ni a Catalunya, ni a Espanya. Ni al PP ni a Ciutadans. Atès que de causes objectives per tornar a aplicar el 155 no n’hi ha, s’agafen a qualsevol frase per trobar mig motiu. Si no fes plorar, faria riure que els verbs 'desacatar' o 'desobeir', en la boca del president Torra, els semblen prou per demanar a Pedro Sánchez que intervingui la Generalitat i la congeli 'sine die'. Quan, en el missatge televisat de la Diada, Quim Torra va parlar de “segar cadenes” contra les tropes borbòniques, el líder del PP ja salivava. Agafava el rave per les fulles, oblidava la història, desconeixia la lletra de l’himne d''Els segadors' i pensava que el president estava enviant una consigna entre línies per cridar a la rebel·lió. Més divertit és, encara, veure com els ha posat de nerviosos el “tsunami democràtic”, l’expressió que fa deu dies que circula sense que se sàpiga ben bé què vol dir ni qui hi ha al darrere. La gràcia no és només veure com fa sortir de polleguera el Zipi y Zape de l’espanyolisme recalcitrant, sinó observar com hi ha columnistes –també d’aquí– que, després de jugar amb el llenguatge i fer metàfores de tota mena, ara s’han tornat llepafils i els molesta el 'tsunami' com a expressió desafortunada i perillosa. Potser, al capdavall, el que els espanta és l’adjectiu del darrere. Democràtic.

Més continguts de