CRÍTICATV

Trampes i excessos de TV3

MÒNICA PLANAS
MÒNICA PLANAS

Dimarts passat, al Sense ficció, ens van oferir el reportatge 1-O. Tenia un clar biaix independentista, però en un espai destinat al documental és lícit que les emissions ofereixin el punt de vista de l’autor més que no pas l’equilibri periodístic que exigiria un marc més informatiu, com pot ser el del 30 minuts. Després, ves per on, els espectadors no el van poder recuperar a la web de TV3. Ens van dir que era culpa dels nostres ordinadors particulars. Ja és mala sort. Però, ai las!, dissabte tenien a punt una reemissió del reportatge. Va passar el mateix amb l’altre documental que també era de Mediapro, Las cloacas de Interior. Quina casualitat.

Per rematar la jugada van fer l’especial Veus de l’1-O, que el mateix presentador, Xavi Rosiñol, va anunciar que seria “la gran nit de l’1-O”. I vam convertir la jornada electoral en una gala de l’atonyinament que va tornar a ser un èxit d’audiència extraordinari. La tele pública ha descobert el truc: anar oferint-nos entreteniment basat en la redundància informativa del Procés. Encara que ja ho hàgim digerit una vegada, som com remugants que tornem a mastegar allò que ja ens hem empassat fa uns dies. Xavi Rosiñol assegurava que “quedaven moltíssimes incògnites”. Més que incògnites, el que va fer el programa va ser delectar-se en les imatges, el relat i els detalls. Potser l’entrevista amb el portaveu del sindicat de policia va ser l’apunt més innovador.

Mentre TV3 té uns Telenotícies que malden per no equivocar-se ni un mil·límetre perquè no se’ls pugui retreure cap biaix, pel que fa a alguns programes ens estan servint l’independentisme a palades perquè és garantia d’audiència. Passa desapercebut perquè quan el contingut reforça les pròpies idees és difícil reconèixer l’excés, la reiteració o l’abús, i fins i tot uns plantejaments bàsics i monotemàtics. Estem sense Govern, amb una incertesa política insòlita, amb un panorama surrealista sobre la investidura del president i on la futura i necessària gestió del país sembla vacil·lant i desdibuixada. Però la cadena va preferir duplicar un reportatge que ja havíem vist i reiterar-se en una jornada de fa tres mesos a la qual ja hem donat vint voltes. Dissabte a la nit va ser com si s’hagués aturat el temps. Com si haguéssim quedat encallats en l’1-O, hipnotitzats amb la violència policial. I com que dona rèdits d’audiència, ja deu estar bé. Cal defensar TV3 perquè és una bona televisió i pot ser-ho encara més, però la tele pública ha de vigilar, també, de no caure en l’autocomplaença de les xifres. No pot abusar del refugi balsàmic del relat més obvi de l’independentisme per garantir-se l’èxit. Perquè no és mèrit de la tele, sinó de les circumstàncies polítiques, l’enorme inquietud ciutadana i l’ansietat social. TV3, també en l’àrea de programes, ha de ser un servei públic amb exquisit criteri professional i no una menjadora a demanda de les emocions de l’audiència.

Més continguts de