CORREPINSIBOTICLASTES

Traster

Darrerament he hagut de fer dues mudances en menys d’un mes. De residència principal i de despatx professional. Una de les coses que toca quan fas una mudança és buidar trasters, armaris i calaixos plens de coses que, en teoria, guardàvem per algun motiu.

El cas és que et sorprens a tu mateix amb centenars de papers, records i coses que ni tan sols sabies que tenies. I et preguntes: tot això per què ho guardava?

La resposta és ben senzilla. Perquè m’havia oblidat que hi era. Fins aquí, perdonable. El que no ho és tant és quan arriba el moment de llençar-ho i no ho fas. Com menys caixes hi hagi més barata serà la mudança, i menys feina. Al lloc de destí tot això s’haurà de tornar a emmagatzemar. Per tant, si ni tan sols sabia que ho tenia, és que no ho necessito. Però no he pogut desfer-me de gairebé res.

Porto dies preguntant-me per què, ja que jo no tinc la síndrome de Diògenes i soc bastant endreçat. I he arribat a dues conclusions.

La primera és que tenim por de perdre el passat. Moltes llibretes plenes d’anotacions, idees, sentiments... Si no hi són és com si part de la nostra vida quedés oblidada per sempre. Volem recordar-ho tot. Però això és propi de correpins. Recordar, per a què? El passat, passat està. No tornarà, no el podrem canviar. La melancolia és un mal assumpte. No serveix per a res.

I el segon motiu és que no llencem per creure’ns que tenim coses, que no som pobres.

Recordo un amic hindú que es va establir a Barcelona. Vivia sense mobles. Només el llit i un sofà. No guardava absolutament res. Això sí, tenia un cotxe esportiu d’alta gamma i un equip de música espectacular. Em deia que no era cap contradicció. Li agradava córrer i escoltar música. Això és present d’indicatiu, em deia. La resta, és passat. No tenint res, soc totalment lliure. És part de la nostra filosofia oriental de vida.

Doncs, sí. Ho tinc claríssim.

Però el poder dels records és massa fort.

Estic buscant traster. De lloguer, esclar.

Més continguts de