Unitat, quina unitat?

Catalunya viu, aquests darrers temps, un pregon període de crisi. Com arreu, al llarg de la història centenària, quan això succeeix no paren de sentir-se veus redemptores de signe divers. Unes ofereixen tractaments miraculosos de guariment. D’altres practiquen el negacionisme, refusant la realitat evident. La divisió de parers assoleix carta de naturalesa. Mentre uns proposen determinades solucions, altres les refusen considerant-les mancades d’elements que facin possible eixir del moment difícil.

Aquest principi, que és vàlid des del punt de vista personal o relacionat amb associacions de caràcter divers, es pot aplicar també a un país en el seu conjunt. Per consegüent, té validesa plena en el moment que travessa avui Catalunya, quan intel·lectuals, pensadors polítics, responsables governamentals o d’associacions socials proclamen als quatre vents quin és, al seu parer, el recte camí a seguir.

Això, que en principi s’hauria de considerar positiu, de fet és el germen que dona vida a un dolorós esquarterament del procés unitari, imprescindible per fer front a la crisi. Genera dubtes irresolubles i retrets amargs, per bé que presentats sempre com a consells benintencionats i d’eficàcia segura.

No em referiré a aquelles actituds que tenen un aire derrotista ni a aquelles que provenen de sectors polítics que tenen com a base negar el dret del poble català a exercir el dret democràtic de decidir el seu futur.

Aquests dies es produeixen crides, moltes d’elles enganyoses, que defensen la necessitat de mantenir la màxima unitat nacional possible per assolir la independència del país. El seu contingut s’allunya sovint d’una pràctica que està assolint cada dia més dimensions. Prové de partits, de noves associacions polítiques o de comentaristes que sembla que no s’adonen que allò que estan propugnant és embolicar la troca, amb l’únic objectiu d’assolir un protagonisme personalista de poca volada.

El que resulta més preocupant és que algunes propostes disgregadores provenen de persones, de grups, associacions o organitzacions que tenen una rellevància notable. Per bé que en la majoria dels casos responen a una intencionalitat que es vol positiva per al Procés, contribueixen a despistar la ciutadania i a dispersar i afeblir la seva potencialitat col·lectiva.

Dels diversos exemples que podria adduir sobre aquest risc d’anar minvant la força i l’eficàcia del Procés, vull explicitar-ne dos. Que sigui legítim no vol pas dir que alguns, entre els quals em compto, no considerem negatiu l’anunci de la constitució de noves plataformes, entre polítiques i ciutadanes, que es presenten com la gran solució de la manera d’actuar del país en el futur.

El grup de Poblet parteix de la base -tan positiva...!- de criticar la manera com els partits catalans que governen el país i la majoria parlamentària estan gestionant el Procés. Hi afegeixen un nou element negatiu, la censura a la unilateralitat, inevitable si les coses no segueixen un recte camí democràtic. Critiquen també l’estratègia de l’independentisme. I ofereixen dues tasses al tòpic -que hauria de ser positiu, però que ha fracassat- de cercar vies d’entesa amb l’Estat.

El súmmum del despropòsit s’ha produït quan els impulsors de l’esmentada plataforma han anunciat la possible ruptura -en forma d’escissió- d’un dels dos grans partits independentistes, i han deixat caure, en un to tan legítim com amenaçador, la voluntat de crear un nou partit polític. A la plataforma hi podem trobar tant personatges rellevants que no han tingut continuïtat en les respectives formacions partidàries, com algun despistat socialista amb mala consciència que mai no ha abjurat, però, de la deriva espanyolista del seu partit.

El confusionisme general s’accentua quan els promotors de Debat Constituent plantegen als catalans la possibilitat de triar entre la independència republicana -la festa s’ha fet per això i només per això, i centenars de milers de ciutadans s’han mobilitzat per assolir aquest objectiu-, l’opció federal, una estructura espanyola confederal o un estat lliure associat. Són, les tres darreres, una imaginativa i irreal alternativa, que no té, ara com ara, cap possibilitat de ser gaire res més que un entreteniment teòric sense arrels ni entre el poble català ni entre els partits catalans i menys espanyols.

Una col·lega meva que ha estudiat amb rigor la vida política de les organitzacions catalanes a l’exili, la doctora Mercè Morales, ha explicat la greu manca d’unitat que va existir a la clandestinitat entre el 1939 i el 1975 a l’hora de combatre la dictadura. La també doctora Casilda Güell ha pogut posar com a títol del seu estudi sobre el període L’eterna desunió dels catalans. No hem après gaire res de la historia. Ens mata el personalisme i la lluita per la cadira. A uns més que a altres.

Més continguts de