Unitat

Dins l’independentisme, el tema, el mantra, és la unitat. És la paraula talismà. La que ens ha d’ajudar a sortir de l’atzucac. La que ens tornarà a fer vencedors. Primer era la unitat a seques. Ara és la unitat estratègica. Unitat al capdavall. La que sigui, però que n’hi hagi, reclama la gent al carrer. Al costat de la defensa de presos i exiliats, és el crit polític que compta. És com si amb el simple acte d’invocar-la ens alliberéssim de les nostres pors i frustracions, de les nostres diferències. Unitat entre els presos, entre els presos i els exiliats, entre els partits, entre les associacions civils. Unitat total. “Entre tots ho farem tot”, “Tots junts vencerem”... Unitat!

La força persuasiva de la paraula, que evoca els grans moments de mobilització, de comunió ciutadana, s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu com un placebo. Només de pronunciar-la ens sentim una mica millor. Més que una paraula de contingut polític és l’expressió d’una emoció, d’un sentiment. La unitat és prepolítica. O postpolítica. Deixeu-m’ho dir sense linxar-me: és populisme. El poble contra els polítics. Ens evita pensar en termes pròpiament polítics, ens permet fugir d’una realitat complexa. És una simplificació, semblant a la de pensar que amb un líder fort ens en sortirem. La unitat total al voltant d’un únic líder fort seria ja el súmmum, de pell de gallina.

La idea d’unitat ens estalvia haver de pensar més enllà -la independència ara es veu més difícil- o més ençà -el país, inclòs l’independentisme, té una gran diversitat d’ideologies, d’orígens i de condicions socials-. També ens evita pensar que a l’altre costat, a Espanya, hi ha vida intel·ligent, i que el que passa a Europa i el món no ens és aliè. I és, encara, una manera de blanquejar el passat: en realitat el Procés no ha estat marcat precisament per la unitat, sinó per una permanent tensió entre les forces independentistes o sobiranistes. Costa trobar un episodi que no vagi precedit i seguit de ruptures o desconfiances, del 9-N a l’accés de Puigdemont a la presidència, o el mateix 1-O i ja no diguem la DUI fallida. Una cosa és que s’hagin aconseguit avenços actuant conjuntament, que s’hagin pactat coalicions i estratègies, i una altra de ben diferent és la unitat com a ideal abstracte, tan abstracte que a alguns els permet fer-lo sinònim perfecte d’independència. En realitat, la unitat ha estat i és un recurs retòric, una mera eina de comunicació emotiva, a vegades fins i tot un ardit estratègic més de confrontació que d’unió. Una manera d’instrumentalitzar la bona fe de tanta gent. I es fa servir massa cops, subliminalment, com a sinònim de Catalunya, com a simplificació absoluta. ¿Però què hi ha ara mateix rere el crit d’unitat corejat el passat Onze de Setembre? Com a mínim hi ha dues idees d’unitat diferents, que alguns en dirien partidistes però que ara mateix, més que en els partits, tenen la seva expressió més clara en el posicionament de les entitats civils.

D’una banda, hi ha la que Òmnium ha batejat com la del 80% (o la del 3-O), a favor dels drets bàsics, que inclou la llibertat dels presos i exiliats i el dret a l’autodeterminació. Aquesta unitat busca la inclusió dels comuns de Colau i fins i tot de votants socialistes. Cuixart ho ha dit clar: “Qui pensi que trobarem una solució sense el PSC, s’equivoca”. De l’altra, hi ha la defensa que l’ANC fa d’una unitat purament independentista, la del referèndum de l’1-O, que es basi en la força i la mobilització dels convençuts. És la unitat del diàleg (sobretot intern) contra la unitat de la confrontació. És la força del diàleg contra la força del xoc. És la Catalunya de la diversitat contra la Catalunya ideal.

La veritat és que veig difícil unir aquestes dues unitats... si no és amb diàleg.

Més continguts de