EL SUPLENT

Viatge al regne del metall

Mentre a Barcelona es feia allò de les gimcanes olímpiques i Constantino Romero demanava als atletes que baixessin de l’escenari, a Ripollet es feia la primera edició del festival Ripollet Rock

Ripollet. El regne del metall. Mentre a Barcelona es feia allò de les gimcanes olímpiques i Constantino Romero demanava als atletes que baixessin de l’escenari, a Ripollet es feia la primera edició del festival Ripollet Rock. Vint-i-set edicions després, al Parc dels Pinetons torna a sentir-se el brogint del heavy metal. Quedem amb un dels membres més conspicus de l’Associació Ripollet Rock, que, entre altres activitats, organitza el festival. Es tracta d’en José María Osuna. Amb la seva cua i la seva perilla, Osuna es troba a la paradeta de marxandatge venent samarretes.

Per si encara no he despertat l’interès del lector, els diré que aquest jove de trenta-dos anys, a més de fill del metall és també alcalde de Ripollet per Ara Decidim Ripollet, recentment reelegit amb dos mil vots més que l’anterior legislatura i a un sol regidor de la majoria absoluta. Li pregunto com és que a la política catalana s’hi donen tan pocs he avies, sent com és un món molt propici al volum brutal. Em recorda que l’advocat d’en Junqueras, Andreu Van den Eynde, toca en el grup thrash metal Vientos de Poder (nom, com a mínim, profètic). També vam coincidir en assenyalar un alt càrrec d’ERC com a amant del metall extrem. Ens queda per trobar si en l’entorn de Junts per Catalunya també creixen amics del rock per considerar-ho l’enèsim fenomen transversal de l’independentisme. Postconvergents metaleros, posint-se en contacte amb aquest diari.

Osuna porta des dels divuit anys fent de comentarista al programa de Ràdio Ripollet Viaje al reino del metal, el més antic dedicat al heavy de tota la radiodifusió catalana, i també és membre de la junta de Ripollet Rock, formada el 1997 i amb un centenar de socis.

Aquest any porten els suecs H.E.A.T, els germanoitalians The Unity, els valencians Jolly Joker i dues bandes catalanes, DEKTA i els Siroll!, que són una “banda de metall de la muntanya”, tal com es defineixen ells mateixos, i que vindrien a recordar els Sepultura, per entendre’ns. Una cosa fantàstica del festival: “ No están permitidos los selfies ni que un amigo o amiga te eche la foto ”. Tot perquè un grup de fotògrafs de la revista Science of Noise són els que s’encarreguen de fer les fotos.

L’alcalde recorda com ho van petar en l’edició en què van portar Ska-p. I com els punkies, que al principi també participaven en l’associació, van anar marxant. I reflexiona sobre com el metall i totes les seves modalitats van una mica en retirada entre el jovent davant de gèneres més assequibles com la música urbana llatina o el rap. L’hi pregunto i em diu que si pogués portaria a Ripollet Napalm Death (i jo els aniria a veure, esclar), fa una pausa i sentencia: “Ep, que seria possible, eh?”

Unes cinc mil persones van arribar a passar pel Parc dels Pinetons amb el típic esperit d’un festival metal : germanor, calma, motivació i aquella sensació entranyable i tan maca de sentir-se membre d’un col·lectiu a l’eterna perifèria de la moda. Per això Ripo, encabit entre Montcada i Cerdanyola, fill de la Uralita, fora del focus, té un alcalde del metall i un festival de rock.

Més continguts de