12/4: El nom no fa la cosa

EscriptorEls poders tenen tendència a posar noms a les coses, sigui per apropiar-se-les o per encabir els fets en el motlle de les paraules. Així, els colonitzadors tendien a posar noms nous a coses que ja en tenien, per demostrar que ara eren seves. Una part de l’estratègia del nacionalisme espanyol en el cas català ha estat posar noms. Això és rebel·lió. Això és sedició. Això és violència. Això és Tabàrnia. Pensaven que posant-hi el nom que els convenia, encara que no els escaigués, en forçarien la naturalesa mateixa dels fets. Ara ho han fet d’una manera especialment exagerada convertint una acció de protesta dels CDR –tan discutible com es vulgui, però ni inèdita ni gaire excepcional– en una acció terrorista. Com si dir-ne 'terrorisme' ho convertís en terrorisme. L’estratègia política de batejar les coses a conveniència no és nova. Victor Klemperer la va analitzar extensament en el seu moment. I no sempre és efectiva. Els fets són tossuts i es resisteixen a deixar-se camuflar per paraules inadequades. Les coses són el que són, no el que diuen que són. I quan generes el miratge que posant un nom a uns fets –violència, rebel·lió, terrorisme– els has convertit en allò que no són, t’acaba venint un jutjat alemany i et desinfla el globus.