L’humorista Dani Mateo ha estat cridat a declarar, i s'enfronta a possibles penes de fins a quatre anys de presó, per una antologia inquietant de despropòsits. Que mocar-se amb una bandera dintre d’un gag humorístic pugui ser delicte (bé, no amb una bandera qualsevol, amb la bandera espanyola; amb les altres s’hi val). Que es generi a les xarxes una cacera histèrica de bruixes. Que un jutge ho admeti a tràmit. Que la censura econòmica participi en un boicot actiu a l’acusat retirant els patrocinis... Però el despropòsit més inquietant de tots és, al meu parer, que l’acusació d’ultratge als símbols nacionals i de delicte d’odi contra Dani Mateo l’hagi feta un sindicat de policies. És a dir, que hi hagi un grup de servidors de l’Estat que, actuant corporativament com a policies, no com a simples ciutadans, considerin que la seva funció és la persecució ideològica i la repressió política. Perquè si aquesta és la visió que tenen uns policies de la seva funció, és del tot contradictòria amb la que els atorga un estat democràtic. Si aquesta associació delatora és representativa, tenim un problema, perquè vol dir que n’hi ha molts així. Si no és representativa, tenim també un problema: els altres no han considerat necessari desmarcar-se’n.