Homes i dones lliures en una terra lliure

Qualsevol lector mitjà reconeix en les paraules de Katarina Barley l’aroma del 'Faust' de Goethe

“Les construccions de la història són comparables a instruccions militars, que quarteren i cuirassen l’autèntica vida. Per contra, l’anècdota és una revolta de carrer”. Ho va escriure Walter Benjamin, un d’aquells “homes en temps d’obscuritat” de què parlava Hannah Arendt, als quals cal tornar especialment en aquests temps dolorosos, marcats amb foc per l’empresonament preventiu de persones injustament acusades, per l’exili de polítics perseguits per les seves idees i per haver complert amb el manament democràticament expressat sorgit de les urnes i per la repressió de l’estat espanyol de tota mena de dissidència, i a gran escala.

Sovint els gestos petits són els que, amb més eloqüència, ens permeten comprendre una experiència o un esdeveniment. Ens ho va ensenyar l’historiador Carlo Ginzburg, que, en el seu admirable llibre 'El formatge i els cucs', va ser capaç de penetrar en la mentalitat del segle XVI a través de les actes del judici de la Inquisició contra un simple moliner friülà. Ginzburg ens va mostrar que, si s’indaga en l’interior dels textos i les declaracions, encara que sigui a contrapèl de les intencions dels qui els van produir, poden treure’s a la llum veus no controlades del tot, intencions que no van arribar a tenir formulacions explícites i marcs mentals que determinen fins a extrems insospitats les paraules i les accions.

Les paraules de la ministra alemanya són la constatació d’una convicció molt majoritària entre els juristes independents sobre la barbaritat parajudicial del Tribunal Suprem espanyol

Arran de la decisió dels tres jutges del tribunal de Schleswig-Holstein de posar en llibertat el president Puigdemont i d'excloure el delicte de rebel·lió de l’euroordre que en reclamava l'extradició a Espanya, la ministra de Justícia alemanya, Katarina Barley, doctora en dret per la Universitat de Marburg, va celebrar la decisió com a “absolutament correcta” i, de passada, va advertir Espanya que no donés per feta l’acusació, de moment encara en fase d’estudi, del delicte de malversació. Aquestes declaracions, certament, no són pas cap anècdota, sinó més aviat la constatació d’una convicció molt majoritària entre els juristes independents sobre el caràcter impropi de les acusacions i, sobretot, el reconeixement internacional de la barbaritat parajudicial del Tribunal Suprem espanyol que va quedar desmentida amb la resolució del tribunal alemany. És per això, i no és estrany, que aquestes declaracions han provocat una tempesta política i mediàtica entre els defensors del 155 i de la persecució institucional contra l’independentisme, en tot el seu espectre ideològic, des de Federico Jiménez Losantos fins als editorialistes d''El País'.

L’anècdota significativa, el gest sobre el qual volia cridar l’atenció, són unes paraules que va afegir en aquestes declaracions recollides 'off the record' pel diari 'Süddeutsche Zeitung' –que, per cert, Barley no va desmentir ni negar–, dient que, si l’euroordre finalment no prospera, “aleshores Puigdemont serà un home lliure en un país lliure”. Una expressió que, precisament, el rotatiu va triar com a títol del seu reportatge i que, en alemany, diuen literalment: “Dann ist Puigdemont ein freier Mann in einem freien Land”. Paraules contundents, amb una formulació lapidària, en les quals qualsevol lector mitjà deu haver reconegut sense dificultat l’aroma de les paraules del Faust de Goethe abans de morir i que, en boca d’una persona com Barley, signifiquen molt més del que explícitament diuen, perquè toquen el cor d’una profunda convicció ideològica, vertebral de la Il·lustració alemanya i, a través d’ella, de la modernitat europea.

Com és sabut, el 'Faust' de Goethe va donar forma memorable a una antiga llegenda medieval en la qual el protagonista signa un pacte amb el diable. En aquesta versió de Goethe, Faust es compromet a entregar la seva ànima a Mefistòfil si aquest és capaç de posar-lo al davant d’una realitat tan plena i perfecta, tan indiscutiblement excelsa, que no pugui imaginar-se, després de la seva revelació, alguna cosa millor. Si arriba aquest moment, davant del qual Faust pugui dir la mítica fórmula “Atura’t, ets tan bell!” ("Verweile doch, du bist so schön!"), entregarà la seva ànima al diable, per a tota l’eternitat, conscient que, per molt temps que pugui gaudir de la vida, ja no podrà esperar a contemplar un instant més perfecte.

Faust descriu l'instant suprem com “estar amb gent lliure en una terra lliure”

La qüestió és que, després dels centenars de pàgines del 'Faust', a través de les quals Mefistòfil ofereix a Faust totes les meravelles imaginables del món, l’únic que satisfà l’extraordinària demanda fàustica és una escena en què, davant del repte d’uns aiguamolls que tot ho empesten, la feina afanyada d’uns treballadors aconsegueix assecar-los i convertir-los en una “espaiosa estada a milions d’homes, si no segurs, sí actius i lliures”. Conscient, com diu Faust en uns versos inoblidables, que “només mereix la llibertat –i així mateix la vida– aquell qui té l’atreviment de conquerir-la cada dia”, aquest és l’instant suprem que mereix l’entrega de la seva ànima i davant del qual reclama que s'aturi l’instant per la seva bellesa absoluta. Les paraules amb què Faust descriu aquest instant són potser l’essència més destil·lada de l’ambició radical de la Il·lustració alemanya i de la modernitat europea: “Auf freiem Grund mit freiem Volke stehn”, és a dir, “estar amb gent lliure en una terra lliure”.

Això va dir Barley que seria el president Puigdemont, si el tribunal de Schleswig-Holstein acaba negant la seva extradició: “un home lliure en un país lliure”. El mateix ideal de la modernitat il·lustrada europea cantat per Schiller en la seva oda 'An die Freunde', que Beethoven va musicar en el coral de la 'Novena simfonia', l’himne europeu. Escoltant les paraules de Barley i pensant en tot el que impliquen, el mínim que es pot dir és que l’Europa moderna filla de la Il·lustració i els aparells de l’estat espanyol parlen, realment, llenguatges diferents. No és un atreviment pensar que, en les paraules de Barley, s’amaga la convicció, que compartim dos milions de persones, que Espanya, avui, no és una terra lliure per a homes i dones lliures.

Més continguts de