Pedro Sánchez agafa el rebot / Dones que treballen de franc

Pedro Sánchez agafa el rebot

Pedro Sánchez va jugar a bàsquet fins als vint-i-un. A l’Estudiantes, era un aler d'1,90 amb bona mà i capacitat per anar al rebot. Retirat de l’esport, aquesta última és una virtut que ha sabut mantenir en la política. En aquest 2018 que comença a dir passi-ho-bé, va saber llegir que la sentència de la Gürtel era un bon moment per carregar-se políticament Mariano Rajoy. Va plantejar una moció de censura i, davant l’estupefacció del Partit Popular i l’astorament d’un Albert Rivera que no va saber llegir el partit i va perdre la seva ocasió d’or, en un tres i no res Sánchez va acabar de president del govern i fent la mudança cap a la Moncloa. Aquesta setmana, amb la vergonya –històrica, insòlita i que hauria de tenir conseqüències– del Tribunal Suprem i la seva marxa enrere amb la sentència sobre qui ha de pagar l’impost d’actes jurídics documentats, Pedro Sánchez ha sabut agafar el rebot a dalt de tot i posar-se gran part del públic a la butxaca. Així que el Suprem va decidir que l’impost de les hipoteques el continuarien pagant els clients i no els bancs, al president espanyol li va faltar temps per anunciar que l’endemà mateix el govern es trauria de la màniga un decret llei perquè, mai més, cap client hagi de pagar aquesta taxa. Dit i fet. Oportunisme polític. Ha vist la pilota botant a l’anella, ha intuït la indignació de la gent i ha saltat més que ningú per dir aquesta no se m’escapa. La murrieria també forma part de la política. L’art de reaccionar ràpid i de posar-se al costat dels dèbils –la gent– i fer veure que plantes cara al poderós –els bancs– acostuma a ser una gesticulació agraïda. Ara bé, a Pedro Sánchez potser li ha faltat valentia i centímetres o ha temut l’escridassada de l’afició per fer gestos similars amb els presos polítics catalans. Al rebot s’hi ha d’anar en defensa i també a l’atac.

Dones que treballen de franc

En la dèria de dedicar dies a fenòmens, malalties i reivindicacions, dissabte passat era el Dia Europeu de la Igualtat Salarial. Aquesta sí que és una data que ha esquitxat el calendari amb tot el sentit perquè, precisament, es considera que, a partir del 3 de novembre i fins a final d’any, les dones europees treballen de franc. És a dir, atès que de mitjana les dones cobren un 16,2% menys que els homes de la Unió Europea, es calcula que professionalment treballen gratis aquests gairebé dos mesos. Segons la Comissió Europea, aquesta bretxa salarial de gènere a Espanya és del 14,2%: que sigui dos punts per sota de la mitjana continental no pot ser cap consol. En països com Romania o Itàlia, la diferència de sous estimada entre homes i dones no arriba al 5%. I això que a Espanya, la sagrada Constitució recull la igualtat entre homes i dones. I, malgrat tot, continua passant. I la injustícia es perpetua perquè, si ara cobres menys i no cotitzes tant, també la jubilació –si és que quan sigui el moment en queda alguna engruna– tornarà a incidir en la diferència. En comptes de cobrar una misèria, aquella dona rebrà misèria i mitja.

Per sort, no he estat mai a cap feina, ni del sector públic però tampoc del privat, en què a igual tasca el sou sigui diferent. Tothom cobra el mateix si la feina que fa, la responsabilitat que té i les hores dedicades són les mateixes. No m’entra al cap que pugui ser d’una altra manera. Però atès que continua passant, cal tancar aquesta esquerda inadmissible. En tot cas, el concepte de retribució salarial de les SA o les SL de l’àmbit de la comunicació on he estat era un altre: les estrelles ben pagades, i a la base, rotació. En l’àmbit del periodisme, aquesta precarietat i migradesa de sou en els joves –i no tan joves– és una altra lluita que s’està perdent. De moment, no té ni un dia oficial al calendari.