Els primers de Múrcia

El fet d’haver estat massa temps els primers d’Espanya ha constituït un llast evident

Produccio / CHRISTOFER FURLONG / GETTY IMAGES

Fa anys, en una reunió de directius de la multinacional on treballava, la discussió va derivar cap a la importància dels clients dins de cada país. Un dels assistents de la filial espanyola va dir una cosa com ara: “Tinguin en compte que La Caixa és la primera entitat d’estalvis d’Espanya”. El mateix director de la filial, que era espanyol, li va replicar: “I què? Ser el primer d’Espanya equival a ser el primer de Múrcia”. La frase me l’he feta meva perquè és certa i posseeix un gran valor descriptiu –tots podem constatar que, un cop passat el Pertús, La Caixa ja no és ningú.

Massa catalans continuen pensant que aquesta cançoneta d'“els primers d’Espanya” ens eleva a alguna mena de pòdium rellevant. I entre aquests, de passada, molts utilitzen l’eufemisme “de l’Estat” en lloc “d’Espanya”. Ignoro si pretenen fer veure que Espanya no és una realitat internacionalment reconeguda. El que sí que és cert és que amb la inclusió de Catalunya a la lliga espanyola (“els primers de l’Estat”) redueixen Catalunya a categoria de província.

El fet d’haver estat massa temps els primers d’Espanya ha constituït un llast evident. El mercat espanyol, durant els segles XIX i XX, sense aranzels, fou un gran atractiu per als catalans. Amb conseqüències greus. El fet de ser Espanya un mercat prou gran, que se’ns oferia protegit, va anestesiar la incipient vocació per exportar. Hem anat tirant confortablement sense haver d’aprendre idiomes i sense necessitat d’adquirir nous hàbits, ni culturals, ni legals, ni comercials, deixant de banda els hàbits espanyols, esclar. Mentre el nostre marxant de comerç triomfava ensenyant el mostrari a les endarrerides Galícia i Andalusia, el seu col·lega belga, holandès o suís ho havia de fer a Alemanya, o a França, o al Regne Unit –i a l’Extrem Orient, de passada–. El cas és que el nostre ampla de banda internacional va quedar estret quan vam acceptar convertir-nos en “la fàbrica d’Espanya” en lloc d'“una fàbrica d’Europa”.

El nostre ampla de banda internacional va quedar estret quan vam acceptar convertir-nos en “la fàbrica d’Espanya” en lloc d'“una fàbrica d’Europa”

Individualment el tema va oferir atractius que no es poden negar: molts catalans es van enriquir. Però, al capdavall, les riqueses belgues, holandeses, sueques o nord-italianes s’han demostrat més potents, més  sòlides, més longeves. La nostra provinciana posició ha alimentat una mena d’actitud arrogant que ens deixa satisfets quan ens atorguen el primer lloc d’Espanya. I és cert, durant molts anys hem estat els primers de la classe. D’una classe, ja em perdonaran, d’endarrerits.

Ja se sap que quan un no ha de patir per la competència –per algú que intenta fer-nos ombra– el nivell d’exigència baixa. I aquest és el perjudici més gran que el país ha patit, i pateix, com a conseqüència d’haver estat massa temps els primers d’Espanya. El llistó d’autoexigència està en mínims. Que som més productius que els andalusos? Pot ser. Comparats amb altres països no ho som. El català es té a ell mateix per treballador. En discrepo. La productivitat catalana –que no vol dir estar moltes hores a la feina sinó produir molt per hora treballada– és mediocre. I el pitjor de tot: la Transició encara ha relaxat més els hàbits laborals i els horaris. La nostra ètica del treball és escassa. Vull dir que, si abans era dubtosa, ara està a nivells hispans.

Aquest baix nivell d’exigència abraça tots els sectors. Potser l’industrial és el que en surt més ben parat, ja que només pot sobreviure exportant i, per tant, comparant-se sense treva amb els competidors europeus. La resta –els sectors sense competència externa– són notablement deficients. La supervivència dels que treuen pit pel fet de ser els primers d’Espanya comporta males conseqüències. Especialment quan aquest defecte contamina la democràcia i afecta la qualitat dels mitjans de comunicació. 

Les fatigants tertúlies carajilleres de ràdio i televisió –que copen la tristíssima programació catalana– acostumen a fer referència a la grotesca qualitat dels mitjans de Madrid. Lamentable actitud. La pròpia metàstasi tertuliana ja hauria de posar en dubte la qualitat dels nostres mitjans. Però no. Cosa que accentua la meva preocupació. ¿Realment el patró de comparació del nostre periodisme són els mitjans de comunicació espanyols? Mon Dieu!

Queda bé criticar la competència de mercat. Massa titulars infantilitzats utilitzen els mots “els mercats” quan pretenen encarnar el mal. Però quan del que es tracta és d’oferir un servei de qualitat a un col·lectiu –ni que sigui un servei social–, no hi ha cap estimulant que reemplaci la competència entre concurrents. És trist que, per culpa d'aquesta manca d'al·licient, determinats sectors professionals catalans acceptin capar el seu nivell d’auto-exigència. Cofois de ser els primers de Múrcia.