Els jutges del Suprem: algunes reflexions
El judici contra el Procés va començar dimarts amb una exposició clara de defectes de forma i vicis de fons. La imatge projectada pel conjunt del tribunal (la sala, l’abillament, les posicions físiques de cadascú, etc.) és la d’una institució esbravada. No pas tradicional, antiga i solemne com ho és la britànica, on sota unes perruques certament 'demodées' hi ha idees fresques. No. Aquí tot és polsós, corcat. Com les idees que ho sustenten.
Que el conjunt dels jutges que han de dur a terme la feina no són de fiar constitueix una autèntica obvietat. I no només per la seva contaminació ideològica. Vist com són nomenats tampoc no podem esperar que estiguin mínimament preparats. Allí no hi van a parar els millors, sinó els amics. Ja vaig escriure un dia que les actuacions d’aquest tal Llarena eren conseqüència d’un còctel a base de mesquinesa i mala preparació professional –recordin el cas de les euroordres–. Em sembla recordar que el vaig titllar de 'ceporro' –no trobo un mot català amb una onomatopeia tan diàfana–. I, esclar, un individu així, en un lloc de tanta responsabilitat, és un perill públic. En una empresa privada sense lligams amb el poder regulador (com ara l’antiga Gas Natural, banca, elèctriques, etc.), una colla com la del Tribunal Suprem (TS) seria garantia de fallida segura. En resum, jo a aquesta gent no els confiaria ni la caseta del gos.
Dit això, però, sorgeixen determinades qüestions que, penso, han de passar forçosament pel magí dels membres del TS. Voldria deixar-les caure.
Visita del senyor Sánchez a Estrasburg. S’ha presentat la visita del primer ministre espanyol com un inútil i groller intent de pressionar el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH). Em sembla pueril quedar-se en aquesta anàlisi. Per a mi, la visita a Estrasburg és una pressió indirecta al TS. El missatge que el senyor Sánchez ha llançat al TEDH ha estat del tipus: “No tindreu feina perquè els jutges del TS ho faran tot correctament”. Només li ha faltat girar-se cap al TS, cap a Espanya, i preguntar-los públicament: “Oi que sí, nois, que no em fareu quedar malament i no fareu emprenyar aquests senyors tan importants?” Despenjar el telèfon i pressionar el TS hauria estat massa groller, i s’hauria filtrat. La pressió ha estat, doncs, a la vista de tothom qui ho ha volgut entendre. Segur que els del TS han rebut el senyal.
El TS té, ara, un problema. Ha estat un encert que la defensa comencés per la llista de greuges i que deixés caure, de tant en tant, el nom del TEDH. Perquè, al final, el cas acabarà allí. Per tant, tots els individus del TS saben que no són última instància. Saben que algú per sobre els supervisarà. És com quan estàs fent una feina i, un cop acabada, saps que vindrà el teu superior i certificarà si la feina està ben feta o no.
Els membres del TS: por o visceralitat? No tinc en absolut cap dubte que la majoria dels membres del TS voldrien posar els acusats a la presó –alguns d’ells, probablement, a cadena perpètua–. Com segurament els agradaria posar-m’hi a mi pel fet d’escriure aquest article. Però, esclar, això ja no és tan fàcil avui dia. Ara hauran de dirimir entre les seves ànsies de venjança i el calbot que els pot caure d’Estrasburg. Segur que entre els seus membres n’hi ha d’assenyats –un fet que toca per pura probabilitat–. Gent que no vol que, internacionalment, el seu 'curriculum vitae' es vegi tacat amb un “la va esguerrar en la històrica sentència del Procés”. N’hi deu haver d’altres, però, a qui això els importa un rave. Són els que tenen la menjadora aquí, el cervell al Valle de los Caídos i estan convençuts que Gibraltar és espanyol.
Sentències, sí. Però quines? Fins i tot els membres més retrògrads del TS han de tenir dubtes. Seria una humiliació haver d’obrir les portes de la presó a uns individus que tu vas engarjolar. I tot perquè ho diuen una colla d’estrangerots degenerats que viuen a Estrasburg; uns forans que atempten contra la sobirania nacional espanyola. Què cal fer, doncs? Potser posar sentències no més llargues de cinc o sis anys per tal que, quan arribi el rebuf d’Estrasburg, ja estiguin complertes i el mal no es pugui reparar? Qui ho sap?
Resum. No ens enganyem. Els que ho tenen pitjor són els nostres presos polítics. Al cap i a la fi, ells estan privats de llibertat mercès a uns intel·lectes curts i maliciosos –d’una maldat inseparable de la mesquinesa–. Però els membres del TS són ara dins d’un enorme forat. És on, encegats, han anat a parar per culpa del seu fanatisme i del clientelisme imperant.
