Publicitat
Publicitat

Renfe va amb ‘f’ de Franco

Què és el que falla a Rodalies? Tot. L’oposició al traspàs és callada, ja que tothom a Renfe aspira al mateix: quedar-se com està

Un dia, quan col·laborava setmanalment en el programa de ràdio que feia en Joan Barril, vaig preparar un tema titulat “El carter sempre truca dues vegades... al mes”. Feia referència al sistema de distribució de cartes de Correus a Sant Cugat del Vallès. L’Ajuntament de la població ja portava temps queixant-se. Era un escàndol. Ho van arreglar únicament a mitges. Actualment només que hi hagi un dia de festa entre setmana -per exemple, aquest darrer 1 de novembre- no reps les publicacions setmanals. Te les lliuren la setmana següent, i aleshores en reps dos exemplars simultàniament. Estiu i Nadal, oblida-te’n. Més val comprar-les al quiosc. I és que a Espanya hi ha dues empreses per a les quals Franco encara no ha mort: Renfe i Correus.

La darrera incidència de Renfe a les Terres de l’Ebre, on, pel que sembla, es va assignar com a maquinista un individu que -ves per on, que estrany- estava de baixa, és digna de pel·lícula d’en García Berlanga. I si a aquests dos reductes del franquisme (Renfe i Correus) se’ls ha fet verdet és perquè pateixen una malaltia que es diu falta d’estímul. Una situació que és conseqüència de dues inaccions: 1) no haver fet net en el seu moment i, posteriorment, 2) no haver-les incorporat a la lògica del mercat, del servei al client.

La darrera incidència de Renfe a les Terres és digna de pel·lícula d’en García Berlanga

Un exemple clar de fer net el tenim a l’exèrcit. En un moment determinat, arran de l’intent de cop d’estat del 23-F, les autoritats polítiques van decidir que allò no podia tornar a succeir. I no es tractava de fer un exèrcit favorable a cap ideologia sinó de desmuntar una mediocritat ancorada en l’immobilisme per incorporar-lo al món actual. I la manera de fer-ho va consistir a professionalitzar-lo i enviar cap a casa els resistents al canvi.

Com a usuari des dels quinze anys, aquest columnista ha viscut la trajectòria dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Eren un desastre fins que se’n va fer càrrec de manera seriosa un professional competent, en aquest cas el senyor Albert Vilalta. La reconversió dels Ferrocarrils ha estat modèlica, i les successives innovacions en material i servei s’han detectat cada dia una mica. El senyor Vilalta va passar l’escombra per fer net a l’organització. I va dotar l’equip d’un professionalisme que mai havia tingut d’ençà de la Guerra Civil.

Però en el cas que ens ocupa (Renfe i Correus), i per culpa de la inacció dels governants quan tocava, es van conjuminar dos fets letals: l’al·lucinant corporativisme funcionarial que caracteritza aquests sectors amb els nous drets sindicals -en el tema sindical només va caldre girar-lo 90°, passar-lo de vertical a horitzontal, mantenint-ne els vicis-. La combinació mata qualsevol cosa. Organitzacions que practiquen el menfotisme permanentment. Només durant el breu període sota la presidència de Mercè Sala a Renfe -amb Josep Borrell de ministre- es va poder albirar una certa ventilació. Però, com ella em va confessar, per millorar Renfe calia fer tabula rasa.

La gran recessió ha estat, per a Renfe, una manera de contemplar l’espectacle des d’una posició de casta privilegiada

I és en aquest entorn hostil -generat per tothom, la gerència i els treballadors- que la Generalitat lluita, fa uns anys, pel traspàs de Rodalies. Ignoro si ho aconseguirà. I si ho fa hauria de ser amb la capacitat irrenunciable de poder passar-hi l’escombra o bé designar una altra empresa (pública o privada) que faci la feina amb una certa professionalitat. Perquè ¿què és el que falla a Rodalies? Tot. L’oposició al traspàs és callada i no necessita coordinació, ja que tothom, a Renfe, aspira al mateix: quedar-se com està. L’immobilisme més aberrant. Segur que hi ha empleats valuosíssims (ni que sigui per probabilitats toca que n’hi hagi uns quants milers) i que han de dur a terme la feina que molts altres col·legues no fan. Segur. Però el resultat global és el que és. El blindatge en el lloc de treball, el descontrol, la laxitud, la informalitat, l’absentisme, la desídia... constitueixen un privilegi impossible de millorar. La gran recessió ha estat, per a Renfe, una manera de contemplar l’espectacle des d’una posició de casta privilegiada. I si algú se sent amb ganes de replicar el que afirmo, li aconsello que abans ho contrasti amb alguns dels milions i milions de treballadors que s’han vist abocats a l’atur i/o a la reducció salarial, a més d’haver de mantenir econòmicament Renfe tot i patir-ne l’abominable servei, sense alternativa.

¿Podem esperar renovació profunda en aquestes dues organitzacions? Difícil. I el traspàs net a la Generalitat no sembla versemblant a curt termini. En un entorn d’una certa racionalitat, del qual el nostre país no sembla formar part, els usuaris habituals de Renfe i Correus haurien de liderar l’independentisme.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT