Acords camaleònics: la música de Ricard Viladesau (2018)
De l’article de Jesús Ventura (Barcelona, 1960-2022) a Revista de Girona (nº 311-2018) sobre Ricard Viladesau (Calonge, 1918 - Barcelona, 2005). El passat 18 de maig va morir Jesús Ventura, reconegut compositor, director musical, divulgador de la música per a cobla. Viladesau excel·lí com a autor de sardanes antològiques i com un admirat intèrpret de tenora.
Segur que les tecnologies ens permetran conservar i apreciar eternament les indiscutibles facultats interpretatives de Ricard Viladesau, el Príncep de la Tenora, i que les seves versions de les sardanes més emblemàtiques esdevindran referents durant molts i molts anys per a futurs instrumentistes. Però particularment crec que el que quedarà per sempre de Ricard Viladesau serà l’obra musical. El Viladesau compositor, el de les harmonies senzilles però exactes, el dels cànons intuïts, anunciats i sorprenents a la vegada, l’autor dels acords camaleònics. […] Sempre he sentit a dir que una de les virtuts més importants d’un compositor és el fet de poder-li reconèixer un segell especial i una personalitat pròpia en tota l’obra. En aquest sentit trobaríem una munió d’exemples: les melodies i la senzillesa de Vicenç Bou, el romanticisme i el lirisme de Manuel Saderra Puigferrer, el simfonisme de Joaquim Serra, o les harmonies peculiars de Conrad Saló o de Rafael Ferrer, per citar-ne només alguns exemples. La marca esdevé molt important, però si va sempre associada a un control de qualitat exigent i constant. Perquè una bona marca no es pot permetre decebre en cap dels seus nous models. I Viladesau no ho va fer, va saber mantenir sempre el nivell dels seus productes tot i conrear estils completament diferents, però construint-los sempre a partir de les mateixes peces. Les sardanes més balladores a la plaça, les obligades i de més lluïment per als solistes, les pensades per escoltar als concerts o les premiades en els concursos musicals, malgrat tenir aquells detalls propis del seu estil, estan totes edificades sobre els mateixos fonaments i manufacturades amb els mateixos materials. [...] Viladesau va tenir a bastament un altre dels béns més preuats i desitjats per un creador: la popularitat. I és obvi que la va aconseguir a partir de les seves sardanes més balladores, les compostes en les dècades dels anys 50 i 60. Títols com Hermínia (1948), Hilarienca (1955), La sardana de Llafranc (1960), Festeig (1964), entre altres. [...] El gran encert compositiu de Viladesau va ser saber escriure l’obra que calia en cada moment i per a cada ocasió. El 5 de novembre de 1989, a la cloenda de les Fires i Festes de Sant Narcís, Girona va agenollar-se als peus del mestre en un acte d’homenatge multitudinari. La Principal de la Bisbal i la Coral Polifònica de Girona van donar a conèixer una sardana que assoliria, a més d’un gran èxit immediat, una transmissió espontània entre la gent, com un contagi epidèmic, una popularitat inusitada. Perquè, amb la perspectiva dels anys, la popularitat de Girona m’enamora ha superat totes les expectatives imaginables. [...] Només alguns autors escollits tenen una obra que els farà eterns. Penso en La Santa Espina de Morera o el meravellós Somni de Puigferrer. [...] Crec que Girona m’enamora potser li donarà a Ricard Viladesau l’eternitat. [...]
