13/05/2021

Actualitzar l’educació universitària

3 min
La facultat de Químiques de la UB, el febrer d'enguany.

“Si ens referim a la mera transmissió d’informació, cap universitat té justificada la seva existència des de la popularització de la impremta el segle XV”. Aquesta afirmació la va fer el 1928 Alfred N. Whitehead, que durant quatre dècades va ser catedràtic de matemàtiques a la Universitat de Cambridge i a la de Londres i una dècada més catedràtic de filosofia a la Universitat de Harvard.

Me la donava a conèixer fa uns anys Josep Eladi Baños, avui rector de la UVic-UCC, que feia notar que fins i tot el que s’ensenya als estudiants de primer de carrera pot ser obsolet quan es graduen. Llavors, Baños lligava el sacseig que es vivia a escoles i instituts al voltant d’Escola Nova 21 amb la necessària actualització del model educatiu universitari, de la mateixa manera que les idees de Whitehead enllaçaven amb les de John Dewey i tants d’altres.

Sabem que, en la seva funció educativa, la universitat ha de contribuir a la maduració personal i intel·lectual dels estudiants, dotar-los de competències per al seu desenvolupament professional i capacitar-los per contribuir a la millora de la societat com a ciutadans. Com fer-ho, però, capacitant-los de veritat, sense que el coneixement esdevingui inert?, es preguntava Whitehead. Com ho fem, a més, perquè estiguin formats en un món caracteritzat pels reptes globals sense precedents, sobretot la crisi climàtica, i per la transformació tecnològica exponencial?

Possiblement, tornant a la millor tradició universitària, i enllaçant amb el que demana la Unesco: una pedagogia transformadora, orientada a l’acció, que fomenti l’aprenentatge autònom, la participació i la col·laboració, l’orientació als problemes i la interdisciplinarietat. D’una banda, amb experiències vinculades a situacions reals, basades en la indagació, a través del diàleg i de l’acció. I d’una altra, amb la personalització de l’aprenentatge, donant més pes a tutories i mentories i a la capacitat d’elecció amb itineraris més oberts.

El procés de construcció de l’Espai Europeu d’Educació Superior ja apuntava en aquesta direcció, com també han fet tantes universitats els darrers anys. Penso en la task force 2021 and beyond del MIT; en la London Interdisciplinary School, impulsada fa poc amb suport públic; en la iniciativa EDvolució de la UPF; o en el Programa Margalida Comas per a la millora de la docència i l'aprenentatge a la universitat.

Aquest enfocament comporta replantejar la tendència cap a plans d’estudis excessivament prescriptius i graus massa especialitzats, i avançar cap a models curriculars molt més flexibles i oberts que responguin a la diversitat dels estudiants i a l’objectiu d’adoptar pràctiques d’aprenentatge veritablement capacitadores. I requereix adoptar una òptica europea: per això, frenar els graus de tres anys equival a l’error històric de fer un ample de via diferent de la resta del continent.

Amb la irrupció de la pandèmia del covid-19, la urgència ha posat l’èmfasi en no “perdre” el curs des de la lògica tradicional: solucions tecnològiques per mantenir les classes i pensar com examinar a distància amb garanties. Però ara cal recuperar la mirada llarga, recollir els aprenentatges de l’excepcionalitat, inclòs el testatge del model híbrid, i reprendre el procés d’actualització educativa, com apuntava a l’ARA fa uns dies el rector electe de la UPF, Oriol Amat.

Això ha de dur a incrementar l’experimentació, la recerca interdisciplinària i la generació d’evidències i bones pràctiques en processos d’aprenentatge i avaluació, tant en el paper de docents i estudiants com en l’ús de la tecnologia. I també a promoure, millorar i generalitzar pràctiques avançades que ja s’estan duent a terme en moltes facultats, com l’aprenentatge basat en projectes vinculat als Objectius de Desenvolupament Sostenible. Tot això, just a les portes de l’enorme impacte que la intel·ligència artificial tindrà en l'educació (també en la universitària) els pròxims anys.

Davant la transformació del món en què vivim i els reptes socials i mediambientals, la universitat ha de formar persones capaces de desenvolupar-s’hi i generar respostes. I per fer-ho, ha d’actualitzar el paradigma educatiu. Whitehead, després de la reflexió provocativa sobre la impremta, afegia: “El que justifica la universitat és que preserva la connexió entre el coneixement i la passió per la vida, unint els joves i els grans en la consideració imaginativa de l’aprenentatge”. El canvi de paradigma comença en aquesta connexió compromesa, que brilla als ulls de tantes persones a la universitat.

Eduard Vallory és membre del consell assessor de l’aliança universitària europea EUTOPIA

El debat sobre el futur de la universitat, aquí