L’adulador de lloguer (1908)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsAixí com els que estan obligats a anar cada dia al seu treball arriben a saber la drecera per anar-hi, un jove barceloní que no tenia ofici ni benefici, acostumat a haver d’anar sempre al cor humà -dels altres- va conèixer que la drecera era l’adulació, però també va conèixer que l’adulació només li servia perquè li donessin càrrecs pels que no servia, ja que el treball no li agradava. I meditant, va arribar a conèixer que el seu verdader ofici era el que ell feia servir per poder arribar a obtenir oficis: l’adulació. En l’art d’adular se sentia capaç d’arribar a ser un gran home, perquè sense haver-hi fet mai estudis, en posseïa tant la ciència que no solament adulava creient-se les alabances fingides que tributava, sinó que tenia el do de fer creure verdaders el seus elogis, encara que l’adulat li conegués que mentia -o encara que ell confessés que l’enganyava- i encara que tots dos s’ho creguessin. Tothom veié que aquest home tenia un tresor més gran dels que es necessiten per poder viure al món i, comprenent-ho així, va fer posar en els periòdics un anunci que deia: “Jove adulador, bones referències, s’ofereix per adular a persona respectable. Preus mòdics”. De moment tots els vanitosos que varen llegir aquest anunci varen despreciar l’oferta, perquè a tots els va ofendre la idea de que un home es pogués creure que en el món hi havia qui buscava els elogis -i menys que hi havia qui els pagava- [...] però quan el varen haver conegut, tots el varen llogar, qui una hora, qui dues hores al dia, qui dia per altre, perquè els anés a adular. [...] De seguida, els imitadors de l’adulador de lloguer -que anava a adular en cotxe i menjava en taula servida per criats als qui retribuïa amb quinze elogis cada mes- varen anar augmentant cada dia [...] Tres dies abans de morir, els seus deixebles el varen anar a visitar per presentar-li un adulador que començava [...] L’ex-adulador d’ofici va felicitar el seu successor de la manera que corresponia, que el qui s’havia guanyat la vida adulant, elogiés al qui se li havia de guanyar. Al cap de tres dies va entregar l’ànima al Creador, a qui moments abans havia endreçat grans alabances, demanant-li un lloc en la vida eterna. Era tanta l’aglomeració de gent que volia entrar a veure el cadàver d’aquell personatge [...] que un dependent de la casa va sortir al balcó anunciant que si no conservaven l’ordre el gran adulador ressuscitaria i diria tot el mal que pensava dels qui havia alabat. [...] Però lo que va dir el dependent no era cert, perquè el gran adulador s’havia arribat a creure els elogis que fingia i així és que el Creador, amb la seva infinita saviesa, comprenent-ho, li va obrir les portes de la vida eterna després de l’alabança que ell li havia endreçat des de la terra.