L’advertència de Lea Ypi
1. L'evaporació de la socialdemocràcia. Malament rai quan les coses no es diuen pel seu nom. I certament la socialdemocràcia, que havia jugat un paper capital en els equilibris de les democràcies europees, s’ha anat desdibuixant, arrossegada per la radicalització conservadora de les democràcies liberals. Lea Ipy (Tirana, 1979), professora a la London School of Economics, fa temps que adverteix d’aquesta mutació dels partits socialistes europeus i de l’esquerra en general. A parer seu, és a finals dels anys setanta que “els partits socialdemòcrates clàssics es van allunyar de representar els ciutadans des de la perspectiva de classe i de les vulnerabilitats econòmiques”. I, tot cal dir-ho, per aquesta via van arribar al poder els socialistes espanyols (1982), combinant la mutació ideològica amb la legitimitat democràtica que les dretes espanyoles, en part sorgides del franquisme, tot just estaven buscant.
Ara, Lea Ypi (Fronteras de clase, Anagrama, 2025) porta aquesta reflexió a escala europea, en un moment en què l’evolució del sistema econòmic i comunicacional agreuja la vulnerabilitat d’amplis sectors de les classes populars, fent derivar el debat cap a qüestions com la immigració per part d’una dreta radicalitzada que busca la manera d'assenyalar falsos culpables per mobilitzar el vot a favor seu. I aquí els immigrants, en la seva indefensió, són presa fàcil. És el que fa el PP arrossegat per Vox, però també la majoria de dretes europees, com veiem clamorosament a França, on el somni de la macronia s’ha esvaït i ningú vol saber com ha estat.
2. El control del mercat. Les "Onze tesis sobre la ciutadania en l’estat capitalista" d'Ypi tenen la virtut d’assenyalar el que no es vol veure per poder mirar els problemes de cara. Repassem-les. La ciutadania com a mercaderia: “Transformar la ciutadania en un bé estàtic” reduint-la a “un títol individual”, susceptible fins i tot de "ser comprat pels qui posseeixen mitjans i habilitat per contribuir a la comunitat amfitriona", o imposar condicions restrictives als més vulnerables, confirma que un estat capitalista és exclusiu i excloent. Dit d’una altra manera, les polítiques de ciutadania "reforcen el caràcter de classe de l’estat" i "discriminen el que hi arriba sense recursos ni padrins".
Quan la ciutadania no és concebuda com "un vehicle d’emancipació política" sinó com un instrument d’exclusió, es restringeix la convivència, es deixa molta gent en fora de joc i s'assenyala culpables als quals carregar les desgràcies dels altres. I així s’accelera la deriva oligàrquica, el control per part d’una minoria rica que incideix sobre el poder polític. Així, en paraules de Lea Ypi, el resultat de tot plegat és que el mercat controla l’estat i no al revés. I la ciutadania es converteix en una mercaderia. Una realitat que ens remet a temps antics en què "els requisits de propietat determinaven qui tenia dret al sufragi universal".
3. L’immigrant. La figura de l’immigrant, a qui per un cantó se'l reclama (perquè tots sabem que se’l necessita) i per l’altre rep les conseqüències del ressentiment i el malestar de determinats sectors. En un ambient marcat per uns ideals patriòtics particularistes i excloents que li atorguen el paper social de cap de turc, l’immigrant queda sotmès a l'assenyalament permanent per part de les dretes i les extremes dretes, que contribueixen deliberadament a dificultar la seva integració. És a dir: alimentant les divisions per raó de classe, de gènere i d’ètnia es consagra l’assenyalament de culpables contra els quals es desfermen les campanyes de radicalització patriòtica de què viuen les extremes dretes. I a les esquerres, segons Lea Ypi allunyades de l’esperit socialdemòcrata, els costa molt contrarestar aquesta hegemonia creixent del rebuig a l’altre i de la xenofòbia que està posant en risc les democràcies europees, en manifesta decadència. Qui avisa no és traïdor.
