No diguis mai 'socialdemocràcia'

¿La socialdemocràcia només és avui un simple epígon obsolescent dels vells i bons temps de la reconstrucció d'Europa després de la Segona Guerra Mundial? Expressada així, la pregunta té un component provocador, però en el fons és lícita. A les anàlisis sobre el cada cop més clar ascens de l'extrema dreta arreu d'Occident (la resta del món funciona ara mateix amb unes altres contraposicions ideològiques) s'oculta púdicament la fallida d'una socialdemocràcia que ja no reivindiquen de manera explícita ni els mateixos socialdemòcrates. Hi ha paraules in i paraules out, i aquesta n'és una: només cal pensar en el llenguatge del president de la Generalitat de Catalunya o en el del govern espanyol. Ni Illa ni Sánchez fan servir el mot de forma habitual. Denostada amb el nas arrufat per l'esquerra paròdica que creu que el benestar és una capitulació d'ideals moralment més elevats, i vexada també pels ultres que han transformat el ressentiment en programa polític i la desmemòria històrica en estratègia a llarg termini, la socialdemocràcia passa per un dels seus pitjors moments. Sembla que per a molta gent la socialdemocràcia és un projecte polític exhaurit, una cosa d'altres temps incompatible amb la depauperació de la classe mitjana. Fins i tot hi ha qui li encoloma una part substancial de responsabilitats de la crisi de 2007/2008, en haver apostat per un endeutament públic constant i sense límits: una mena de segona bombolla paral·lela a la de determinats sectors productius privats.

És cert que el creixement sense mesura de la construcció va estar indefectiblement lligat a les polítiques municipalistes basades en transformar els impostos del totxo en llaminadures electoralistes camuflades sota suposades "polítiques socials" (en realitat eren, i sovint encara són, "polítiques de condescendència", per entendre'ns). Aquesta anàlisi és matisable en molts sentits, però en darrer terme s'ajusta al que ha anat passant des de llavors. Certament, la socialdemocràcia és alguna cosa més que un epígon obsolescent de la reconstrucció europea; entesa com a ideologia, però, resulta incomprensible sense apel·lar a les circumstàncies irrepetibles de fa cinc o sis dècades. Durant uns quants anys, els socialdemòcrates d'arreu d'Europa van esgrimir que ells eren un punt equilibrador, i fins i tot conciliador, entre l'estatalisme radical del bloc comunista i el capitalisme de matriu liberal (avui, per aquelles paradoxes de la història, el capitalisme salvatge forma part d'un règim comunista, el xinès). Fa mig segle –l'any 1975, posem per cas– tot això de la socialdemocràcia sonava molt i molt bé. De fet, tal com estaven les coses, sonava a música celestial, gràcies, en part, a la idealització dels països escandinaus. Ara, però, aquest equilibri entre les democràcies liberals i una cosa que de facto ja no existeix simplement no sona a res. Ja no té sentit, almenys quan s'apel·la a aquesta mena d'harmonització o equilibri entre uns extrems que foren engolits per la història l'any 1989. Els reptes actuals de les societats occidentals hi tenen ben poc a veure, amb tot allò, malgrat que l'URSS hagi retornat repintada i sota un altre nom (però no sota un altre estil). Sembla que a la gent li preocupen altres coses, i actua conseqüentment a les urnes. Al Parlament Europeu, els partits de dreta radical van aconseguir 187 escons, gairebé el 26% del total, en comparació amb els 135 que tenien anteriorment. Tot i que no hi ha dades desglossades per classe social en tots els països de la Unió, una part creixent de la classe treballadora –especialment en zones industrials afectades per la deslocalització, l'atur o la precarietat– ha girat cap a l'extrema dreta com a reacció a la globalització, la immigració i el canvi cultural. A França, Reagrupament Nacional ha rebut un suport clarament majoritari en barris obrers i zones rurals, on abans predominava el vot d'esquerres. A Alemanya, l'AfD ha esdevingut la segona força política, amb un fort suport en regions de l'est del país, és a dir, de l'antiga Alemanya comunista.

En tot cas, el descrèdit de la socialdemocràcia europea no equival exactament a una victòria de la dreta tradicional: aquest esquema simètric i rígid entre dretes i esquerres es va diluir fa molt de temps. Els ciutadans, com és natural, busquen a les urnes solucions per als seus variats problemes, no una altra cosa. Si el que se'ls ofereix són nostàlgiques apel·lacions al món ideològicament dual de la Guerra Freda, potser s'acabarà consumant la deserció de les idees fundacionals europees.