04/11/2022

Aigua: fem tard?

3 min
Un home en porta un altre a collibè al Delta de l'Ebre, el 2012.

Fa un mes, el Col·legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports va organitzar un debat sobre la manca d’aigua a Catalunya. Crec que els organitzadors tenien in mente que el marc fos el canvi climàtic i el seu previsible impacte sobre la disponibilitat d’aigua, però les urgències del moment es van colar de manera estrident. Anem a pams.

S’estima que el canvi climàtic no farà que plogui menys en aquest racó del món, sinó que ho faci de manera encara més irregular, amb la qual cosa la quantitat d’aigua amb què podrem comptar serà encara inferior a l’actual. De poc serveix que la suma de precipitacions es mantingui constant si es concentren en uns quants temporals. Concretament –i suposo que per fixar un ordre de magnituds–, s’estima que aquesta accessibilitat es reduirà un 18%.

El problema és que el sistema de “conques interiors” (Muga, Fluvià, Ter, Tordera, Besòs, Llobregat, Foix, Gaià, Francolí...), on viu més del 90% de la població catalana, és molt poc resilient. Un sistema resilient és aquell en què la capacitat d’emmagatzemament és molt superior al consum; a Madrid, per exemple, és de 3 a 1. En el nostre cas, per contra, els pantans del sistema poden emmagatzemar fins a 740 hm³ d’aigua, una quantitat inferior al consum d’un any, que és de 760 hm³. Això vol dir que després d’un any de sequera els pantans queden buits, i que si la sequera persisteix, el subministrament entra en crisi. És el que va passar l’any 2008, quan, després de dos anys molt secs, el conseller Francesc Baltasar, tot i declarar-se agnòstic, va aprofitar una visita a Montserrat per implorar a la Moreneta que plogués a Catalunya. En aquest context, una reducció del 18% és una calamitat.

Solucions? Les que es van estudiar aleshores a correcuita: transvasar aigua del Roine, transvasar aigua del Segre, construir més pantans, acréixer els existents, dessalinitzar aigua de mar i reutilitzar aigua de les depuradores. Els enginyers reclamen ara que s’abordin aquestes inversions amb valentia i sense demora. En concret, un membre de la junta va afirmar que “des de la dessalinitzadora del Prat de 2009 no s’han pres grans decisions”.

Insisteixo que el problema es plantejava a llarg termini –com fem front al canvi climàtic?– però que la urgència es va colar en el debat, perquè, com el 2007, els pantans tornen a estar buits després de dos anys seguits molt secs. Un directiu de l’Agència Catalana de l’Aigua va voler tranquil·litzar l’auditori posant de manifest que ara disposem de més recursos que aleshores, i que “per això estem encara en situació de prealerta”. El problema és que va afegir que entraríem en alerta si a l’octubre i al novembre no plovia, i de moment a l’octubre no ha plogut.

Realment estem millor que el 2007? Segurament que s’han fet moltes coses per optimitzar el subministrament, però si és cert que des d’aleshores les úniques decisions “grans” que s’han pres han estat les dessalinitzadores, hi ha motiu per preocupar-se.

És cert que arran d’aquella crisi es va decidir doblar la capacitat de la dessalinitzadora de la Tordera, que va passar de 10 a 20 hm³/any, i sobretot construir la del Prat, amb una capacitat de 60 hm³/any. Però també és cert que aquesta última va justificar l’Acord del Ter, signat el 2 d’agost del 2017, mitjançant el qual es reduïen molt significativament les aportacions d’aquest riu a la regió metropolitana de Barcelona. En concret, si havien estat de 190 hm³/any de mitjana els anys previs a la crisi, es va establir que no superarien els 140 hm³ de mitjana entre 2018 i 2022 i els 90 hm³ entre 2023 i 2029. Per acabar-ho d’empitjorar, la regió metropolitana té ara 360.000 habitants més que el 2007.

En aquell mateix acord es declarava que la regió metropolitana tenia un dèficit estructural de 80 hm³ i que es prendrien les mesures necessàries per neutralitzar-lo. Quines, si la capacitat de la nova dessalinitzadora tot just compensava la reducció de les aportacions del Ter?

Sembla evident que, en matèria d’aigua, ens tapem amb una manta massa curta: si, aprofitant que hem fet dessalinitzadores, volem arreglar el cabal del Ter, desatenem la regió metropolitana; si traiem més aigua del subsol, l’aigua salada hi penetra; si transvaséssim aigua del Segre, deixaríem encara més a la intempèrie el delta de l’Ebre.

Sembla que no tenim altra solució que buscar aigua on la tenim en abundància: al mar i a les depuradores. La diferència fonamental està en el cost: dessalinitzar aigua de mar exigeix entre 2,5 i 4 kWh/m³; tractar aigua de les depuradores perquè tingui la mateixa qualitat exigeix entre 0,4 i 0,8 kWh/m³. Per cert, portar aigua del Roine exigia –a banda d’una canonada de 311 km– 2 kWh/m³ per bombar-la fins a Cardedeu.

En un article recent (“El límit del creixement”) vaig justificar que estem entrant en un llarg període d’energia cara, per la qual cosa em sembla que l’opció hauria d’estar clara. Ara se’n diu economia circular. Esperem que, mentre ens posem mans a l’obra, no calgui tornar a Montserrat.

Miquel Puig és economista
stats