Carta a Jean-Claude Juncker: 'La ciàtica (també) és un afer intern'

Les institucions europees haurien d’aspirar a alguna cosa més que a tramitar la documentació de problemes que ja s’han resolt

Em pregunten, senyor Juncker, si el seu atac de ciàtica ha tingut alguna cosa a veure amb la relliscada i/o canvi d’opinió sobre el referèndum a Catalunya. La meva resposta -vostè que és expert en l’art de tocar el violí- ja se la pot imaginar: que la ciàtica és un afer intern seu i que cal respectar el que digui el metge, sempre que no atempti contra la (seva) constitució.

Vostè és el president de la Comissió Europea des de l’1 de novembre del 2014, una setmana abans de la consulta del 9-N. Des d’aquell dia, li deuen haver preguntat -triem un número a l’atzar- 1.978 vegades quina era la seva posició respecte a una hipotètica independència de Catalunya. Les respostes sempre han sigut de manual: va començar dient que no tenia cap opinió perquè això era un afer intern espanyol i més endavant ha afegit, suposo que convenientment instruït, que en cap cas es pot actuar en contra de la Constitució.

Però vet aquí que aquesta setmana hem tingut dues intervencions seves que han sortit del guió i que vostè m’hauria d’ajudar a interpretar: dimecres, al Parlament Europeu, va dir que no entraria en detalls sobre el cas català perquè tenia un atac de ciàtica molt dolorós. L’endemà, en una entrevista a Euronews, va ser més explícit, i als arguments de sempre n’hi va afegir un de nou: que si guanyava el sí a la independència, Catalunya hauria de negociar la seva entrada a la UE, tal com li hauria tocat fer a Escòcia.

Digui’m, senyor Juncker: ¿se li va escapar, oi? ¿Van ser els efectes de la medicació contra la ciàtica els que el van fer sentir més alliberat per dir coses que no havia dit mai, i per això el seu portaveu el va corregir al cap d’unes hores? ¿O podem especular amb una altra possibilitat? Agafem els seus diaris de capçalera: al Regne Unit, el Financial Times s’ha mostrat extremadament crític amb la posició del govern espanyol; a França, Le Monde demana en un editorial que es faci un referèndum pactat, exactament el mateix que als Estats Units sosté el New York Times.

¿No podria ser que, a aquestes altures del partit, vostè, que és el primer ministre europeu, s’hagi acabat sentint ridícul de tant repetir una vegada i una altra que això és un afer intern? ¿Com es pot sostenir això i no tenir cap altra opinió que el respecte a la Constitució, quan veus que els principals diaris mundials reclamen una solució política en forma de referèndum? La seva posició pot ser que sigui perjudicial per als interessos de molts ciutadans de Catalunya, però el que és segur és que deixa la Comissió Europea a l’altura d’una simple gestoria. Si cal, quan sigui l’hora, porti’ns els papers, que ja ens ho mirarem.

P.DLes institucions europees haurien d’aspirar a alguna cosa més que a tramitar la documentació de problemes que ja s’han resolt. Esclar que per impulsar solucions caldria entendre Europa com una unió de ciutadans i no com una simple aliança d’aparells burocràtics.