Els nens de l’Escola del Mar, avui situada al Guinardó, fa dos anys, quan van rebre la visita de l’alcalde Collboni, aleshores acabat d’estrenar, li van preguntar per què, tal com se’ls havia promès, no s’havia reconstruït l’edifici històric de la Barceloneta, destruït el 1938 per les bombes feixistes. Van agafar l’alcalde a contrapeu. No sabia de què li parlaven. I va dir-los que s’hi posaria. Dos anys després, els nens li han retornat la visita aquest divendres al consistori i, somrients però determinats, li han preguntat de nou el mateix: "Alcalde, i la reconstrucció de l'Escola del Mar, què?" L’alcalde els ha dit que es farà, sí... Però encara no se sap ni on ni quan. L'escola no seria per a ells, sinó per a la ciutat. Però se l'han fet seva: són les seves arrels. I les nostres.
A la casa gran, tots els grups polítics (menys Vox) estan d’acord que s’ha de fer. ERC va negociar el compromís del PSC. Però el temps passa sense avenços. S’han anat perdent oportunitats pel camí. Al final del mandat Colau hi havia projecte i diners, amb la biennal d’art Manifesta entusiasmada de contribuir a una recuperació històrica tan plena de sentit. El resultat final? Res de res. Ha quedat enrere el centenari de l’emblemàtic edifici, singular obra en fusta de Josep Goday. Una meravella, també pel contingut: aquella institució exemplar aixecada damunt l'arena de la platja, far de la pedagogia més avançada i que va acollir nens malalts de famílies vulnerables, és un referent mundial. Mereix una nova vida.
El regidor d'Educació, Lluís Rabell, m’explica que la voluntat de recuperar-la és ferma i que l’arquitecta en cap, Maria Buhigas, "està buscant una ubicació i una proposta factibles", però tot seguit alerta que "no serà de màxims" i que hi ha uns quants "obstacles" tècnics i urbanístics. Ai...! En tot cas, la idea és recrear l’edifici de fusta i que aculli el Museu Nacional de l’Educació de Catalunya, promogut per dues societats filials de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Rabell no s’atreveix a posar dates. Tot indica que el 2026, quan Barcelona aculli el Congrés Internacional de l’Arquitectura, no hi haurà Escola del Mar. Llàstima. Hauria despertat l’admiració de professionals d’arreu. Una altra oportunitat perduda.
Tanta lentitud exaspera els impulsors del projecte, en especial l’arquitecte Marc Cuixart, que porta més d’una dècada lluitant i topant amb la decebedora realitat municipal. Les bones paraules inicials dels diferents responsables polítics mai s’han arribat a traduir en acció. Tampoc no deixa de mostrar-se escèptica la directora de l’escola hereva de l'Escola del Mar, Teresa Guillaumes, però no defalleix: "Seguirem insistint, seguirem treballant". Els seus infants, i la nostra ciutat, ho mereixen.
Goday la va projectar el 1920 i, dit i fet, el 1922 ja estava inaugurada. Només van passar dos anys. I això que no eren precisament temps plàcids: entre 1916 i 1923 hi va haver ni més ni menys que nou alcaldes, enmig d’una societat polaritzada marcada per la violència al carrer. El 1920, en un sol mes van morir a Barcelona 49 persones a trets o per culpa de les bombes. Però l’Escola del Mar es va fer: la utopia pedagògica s’obria pas. Abans, el 1914, ja s’havia fet l’Escola del Bosc a Montjuïc. L’educació estava al centre d’un projecte de canvi social. Era una prioritat política. ¿Avui realment ho és?
Ara l’Escola del Mar no s’està fent. Se’n parla molt, això sí. I mira que necessitem més que mai optimisme educatiu. Emmirallar-nos en el millor passat per sortir del desconcert educatiu del present. Pere Vergés, director i factòtum d’aquella escola, l’entenia com "una república d’infants" que, llegint i dibuixant, jugant i fent feines manuals, en contacte amb la natura, amb "oci actiu i silenci actiu", aprenien a pensar i s’anaven formant en l’intel·lecte i la sensibilitat. El gran pedagog Vergés va llegir poca pedagogia i es va inspirar molt, en canvi, en Goethe, D’Ors i Maragall. A través de la bellesa de la paraula buscava la bellesa de l’ànima.
Tot això és el llegat de l’Escola del Mar. Cal reconstruir-la i projectar-la endavant. Sense més dilacions. Fem-la d’una vegada, sisplau.
