25/03/2023

Alcalde o estadista

3 min
Alcalde o estadista

A Catalunya, un bon president ha de ser una mica alcalde i una mica estadista. Vull dir que, en un país petit, el govern no es pot desentendre de la micropolítica; però com que també som una nació, amb un pes relatiu important dins l’Estat, al Govern se li demana una visió, un horitzó i capacitat per liderar consensos.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per a Pere Aragonès aquest és un doble repte ple de dificultats. Si pretén presentar-se com un estadista, Aragonès ha de fer front abans que res a la seva precocitat. Va arribar a la presidència de forma prematura, a causa de l’escapçament de la cúpula del seu partit per part de la justícia espanyola. És un polític endreçat, fred i amb un bon coneixement del seu àmbit –l’economia– però ni per edat ni per carisma, ni pel volum de vots que té al darrere, no aconsegueix instal·lar-se en el centre del debat polític com van fer alguns dels seus predecessors.

La segona dificultat de l’Aragonès estadista és que li ha tocat ser president en un període de ressaca nacional que fa difícil la formulació de grans objectius de país. La gran aposta d’ERC –la taula de diàleg amb el govern espanyol– ha estat útil per als indults i per a la reforma del Codi Penal, però no hi ha cap símptoma que faci preveure que s’hi dirimirà el gran debat nacional pendent, que és el de l’estatus polític de Catalunya, en suspens des que el Tribunal Constitucional va anul·lar l’Estatut del 2006. Sense majoria al Parlament, i amb un govern espanyol tancat en banda, Aragonès ho té molt complicat, en aquest mandat, per fixar un horitzó ambiciós i creïble.

És normal, doncs, que la micropolítica hagi agafat importància en l’acció del Govern. Els consellers anuncien febrilment mesures d’impacte limitat, sovint acompanyats del president, i amb un desplegament publicitari que recorda l’època de Pujol. En els últims dies, per exemple, el Govern ha anunciat 270 habitatges protegits al Maresme, un pla de 40 milions d’euros per substituir sostres d’amiant per plaques solars, un altre pla sanitari per reforçar l’atenció als trastorns alimentaris, un seguit d’actuacions per evitar la congestió i els accidents a l’AP-7 i un pla de xoc contra l’abandonament escolar. Totes aquestes mesures són dignes d’elogi, però difícilment capten l’atenció dels mitjans, i no capgiren tendències electorals.

El president pot millorar les seves expectatives si troba el terme mitjà entre l’estadista i l’alcalde. Això s’aconsegueix plantejant a la ciutadania reptes d’efecte pràctic però d’una certa volada, que revelin un model de país. Cadascú tindrà els seus, de reptes, però a mi n’hi ha tres que em semblen prioritaris, i que el Govern podria liderar. El primer és l’habitatge. Catalunya és a la cua d’Europa en habitatge social i això genera una gran frustració en àmplies capes de la població, especialment els joves. El segon repte és el de la mobilitat. Va lligat amb l’anterior, però també amb les exigències mediambientals. ¿És plantejable una Catalunya interconnectada per ferrocarril, amb una gran regió metropolitana abastable en 45 minuts? I el tercer repte: la llengua, i amb ella, la cultura i l’audiovisual. Un objectiu que és identitari, però que també afecta el sistema de valors i el model productiu del país.

De reptes com aquests n’hi ha molts, però s’ha de triar. Si el Govern defineix una llista curta d’objectius de país, els encabeix en un calendari, els sap explicar bé i –sobretot– els sap compartir, la micropolítica deixarà de semblar-nos petita i la macropolítica agafarà volum i contorns. I potser, a més d’un govern, tindrem un projecte, que al cap i a la fi és el que compta.

Periodista
stats