Alcarràs (o la Granja d'Escarp)
Parlem d'un matí de finals de juny de 1973, quan jo tenia nou anys. Era molt aviat. Vaig girar la vista cap a l'est tot contemplant la sortida del sol darrere de la Punta del Fortí, un turonet damunt mateix de la Granja d'Escarp. La intensitat dels raigs solars va fer que tanqués els ulls immediatament. Recordo altres detalls amb nitidesa, perquè aquest va ser el primer dia que vaig anar a l'horta amb la intenció inequívoca de treballar, no de jugar. La rosada o aigualera, com es diu dialectalment allí, és una cosa molt poètica vista de lluny, sobretot en una fotografia en blanc i negre. Tot i així, el seu tacte és desagradablement fred. El camp és un concepte difícil d'explicar a un urbanita. Per als qui vam créixer en aquest entorn no encaixa de cap manera amb l'edulcorada vaguetat anomenada "la natura". No, miri: allí s'hi produeixen peres o melons de la mateixa manera que en una fàbrica es fan sabates, motocicletes o begudes carbòniques. Entenc que, per a molts, el que acabo de dir resulti decebedor. Quan la fruita anava cara, especialment entre finals de la dècada dels 70 i començaments de la dels 80, els pagesos mostraven una indiferència total cap a la delicada bellesa de la floració dels cirerers, posem per cas. Ara no els queda més remei que mostrar aquestes amenitats primaverals com si fos una atracció de Port Aventura. Em sembla que per als agricultors d'una certa edat, aquesta pràctica resulta un punt humiliant: implica reconèixer una mena de derrota que és més personal i íntima que no pas professional.
Per a un nen treballar és una cosa molt seriosa: és l'antítesi del joc. Pensem en l'expressió “Això no és de veritat, és de joguina”. Treballar és una cosa "de veritat", mentre que jugar pertany a una mena d'impostura socialment tolerable, però que mai va més enllà de l'esfera de la simulació. Això ho saben tots els nens. Aquell dia de juny de 1973, el meu pare recollia préssecs –allí en diem aubergis– i jo li buidava el cubell ple en unes caixes de fusta que rebien el nom de quadrats, en contraposició a uns recipients més petits que es diuen platons. Hi havia, a més, un tipus de caixa de mida intermèdia que rebia la melancòlica denominació d'envàs perdut. Els préssecs que vam collir aquell dia de juny de principis de la dècada dels 70 en una finca que era a uns metres del riu Segre –la Terra Nova– es deien "de l'ull adormit". És una denominació estranya, i més tenint en compte que la tinc associada al record dels meus ulls enlluernats. No sé si avui, amb la pràctica totalitat de les varietats autòctones substituïdes per foranes (la majoria són de Califòrnia), encara queda algun presseguer d'aquest tipus. Sospito que no. Però no es deixin portar pels llocs comuns, no els enyorin: la majoria de varietats antigues no valien res en cap sentit, encara que la inèrcia de reivindicar per sistema el que és vell preval sense remei. Aquell préssec "de l'ull adormit" tenia una característica que cridava l'atenció: el pinyol s'obria espontàniament i mostrava un petit orifici en l'extrem que penjava de la branca. A l'interior de molts d'aquests préssecs hi habitava un insecte inofensiu amb una mena de banyetes a la part inferior del cos. Ja ho veuen: el més difícil no és anar-se'n d'un lloc; el més difícil és que aquest lloc se'n vulgui anar de dins teu. La identitat és la tossuda insistència de la memòria.
Tornem de nou a aquell matí de juny de 1973. Picasso havia mort un parell de mesos abans, i recordo una molt sumària explicació escolar sobre el fet. L'ingrés a l'edat adulta a través d'una activitat real d'adults, no d'una simulació infantil, és biogràficament important. Tot i el caràcter temporal o estacional de la situació, allò ja no era un joc. El pas de la simulació a la realitat també és el pas de la vida sense temps de la infantesa al món dur, però també agradablement assertiu, de l'adult. En el context de la Granja d'Escarp de principis de la dècada dels 70, aquesta transició es vivia amb naturalitat. Avui resulta impensable: ja no hi ha mecanismes tipificats per passar de la infantesa a la maduresa, i als nens, a més, se'ls tracta com si fossin fràgils imbècils que cal mantenir als camps de concentració de les activitats extraescolars. Estic molt content que la pel·lícula Alcarràs, de Carla Simón, hagi obtingut un reconeixement tan important. Una part està rodada al poble on vaig néixer. És un món dur i complicat que té poc a veure amb el bucolisme i les novel·les de campanar. El que reclama aquest món és respecte per la seva determinació de continuar existint. Respecte.
