Alemanya, la nova Grècia?

Estic segur que han sentit a parlar de l'extraordinària transformació de Grècia, de la seva metamorfosi de cas perdut a història d'èxit, de ser l'alumne més gandul d'Europa al millor de la classe. Però aquest article no és sobre Grècia. Va dirigit als europeus que poden patir el mateix que ha patit Grècia si se'ls enganya perquè imitin la història d'èxit grega.

Avui dia, Grècia és el nou El Dorado dels homes de diners, que arriben al país, compren una hipoteca morosa pel 5% del seu valor nominal, desnonen la família que viu a la llar hipotecada, la venen pel 50% del valor nominal del préstec i, llestos, han multiplicat els beneficis per deu. A continuació, inverteixen part d'aquest retorn en bons públics grecs per obtenir un preciós diferencial sense risc sobre els bons alemanys, gràcies al suport continu del Banc Central Europeu al deute públic grec.

Les grans empreses europees també es beneficien de la brillantor daurada de Grècia. Amb diners prestats pels bancs grecs, que els contribuents grecs van recapitalitzar amb enormes préstecs d'altres contribuents europeus, una empresa estatal alemanya va comprar catorze aeroports lucratius (entre ells els de Míkonos i Santorini), els va reformar amb diners europeus gratuïts destinats a Grècia i ara està recollint retorns espectaculars que es repatrien a Alemanya a través de Luxemburg.

Mentrestant, una nova bombolla de deute grec impulsa taxes de creixement reals superiors a la mitjana de la Unió Europea, cosa que torna a portar el país a la inanitat alimentada pel deute de mitjans dels anys 2000, quan tota la premsa financera occidental celebrava l'arribada de Grècia al “nucli dur” d'Europa. Si el negoci d'algú és fer servir diners per fer diners sense produir cap valor real nou, com pot no seduir-lo això? Grècia és la nineta dels seus ulls.

Per què permetre que la realitat ombrívola de la majoria de la població grega s'interposi en la seva eufòria? Per què preocupar-se pel fet que, encara que l'ingrés nacional en euros sigui pràcticament el mateix que el 2009, l'ingrés real disponible agregat sigui un 41% inferior i els salaris reals hagin baixat un 30%? Per què fer un problema de les demores dels ciutadans amb l'estat, que s'han disparat del 21,5% del PIB el 2009 al 49,2% actualment, o del preu de l'electricitat, que després de la privatització ha pujat un 85% en el mateix període, o dels lloguers, que s'han disparat un 93%?

Altres indicadors de desenvolupament mostren un panorama similar. Per exemple, la quantitat de naixements va baixar de 118.000 el 2009 a menys de 63.000 el 2024, i Grècia va caure 53 llocs a l'Índex Mundial de la Llibertat de Premsa de Reporters sense Fronteres.

Per als financers i les grans empreses, aquestes xifres són un soroll estrany al voltant d'un bell senyal: les seves fabuloses taxes de rendibilitat. I Grècia podria ser qualsevol lloc, de manera que aquest article no tracta realment dels grecs. És, més aviat, un recordatori i una advertència per als meus amics alemanys.

Després de la introducció de l'euro el 1999, els mercats monetaris van decidir que era una bona idea induir un creixement impulsat pel deute, però improductiu, en una economia grega ja en procés de desindustrialització. Al principi es van veure recompensats amb escreix amb rendiments elevats que reflectien taxes de creixement altes però insostenibles –un fenomen que va fer que els financers del món acudissin en massa a Grècia i qualifiquessin el seu deute públic i privat amb triple A–. Després va arribar la venjança, que es va convertir en tragèdia el 2008, quan la crisi de les hipoteques d'alt risc va estar a punt de fer col·lapsar l'economia global.

Passem ara a Alemanya. Després d'una dècada d'inversió productiva neta pràcticament nul·la, el país ja fa un temps que es desindustrialitza. Al juliol, el govern alemany, després de desarticular al març el seu fre constitucional al deute, va convèncer la Comissió Europea perquè donés el vistiplau al pressupost alemany, que requerirà 850.000 milions d'euros de deute nou (l'equivalent al 20% del PIB) en els quatre anys vinents. Aquesta acumulació de deute és un problema, perquè els diners es gastaran en coses que no generaran nous ingressos (com armes i el manteniment i la substitució essencial de la infraestructura ferroviària existent).

Per persuadir la Comissió que donés el seu vistiplau a aquesta violació flagrant dels límits de deute continguts al Pacte d'Estabilitat i Creixement de la UE, Alemanya va fer una cosa extraordinària. A principis de la dècada del 2000, Grècia va convèncer la UE i les agències de qualificació creditícia que les inversions improductives que superaven els límits de deute de la UE eren una gran idea. Avui, el govern alemany ha persuadit la Comissió perquè tingui en compte les seves projeccions de creixement més elevades –tot i que aquestes projeccions pressuposaven l'aprovació per part de la Comissió del seu nou endeutament massiu.

És real, tot això? No han après res de la desfeta grega dels anys 2000? Tot i que sens dubte es produirà un repunt del creixement a mesura que el torrent de nou deute entri als mercats alemanys, ¿no s'adonen que aquests milers de milions d'euros de despesa addicional no generaran nous ingressos sostenibles a llarg termini?

És probable que Alemanya, a diferència de Grècia als anys 2000, no pateixi una nova crisi global. Tot i això, en un moment en què Europa es veu acorralada entre els aranzels del president nord-americà, Donald Trump, i l'augment de les exportacions tecnològicament avançades i d'alta qualitat de la Xina, és una irresponsabilitat que Alemanya mostri la mateixa indiferència per la qualitat de les seves inversions finançades amb deute que Grècia va mostrar fa vint anys. Va ser la política equivocada per treure Grècia del seu endarreriment aleshores, i és la política equivocada per treure Alemanya del seu malestar ara.

Però aquí no s'acaben les lliçons de Grècia. Si recordem les condicions de rendició inhumanes imposades pels creditors grecs després de la fallida del país, no és difícil imaginar que una Alemanya caiguda es converteixi en el nou, i molt més lucratiu, El Dorado de les finances globals. Allà, també la gran majoria de la població patirà la indigència i la indignitat, mentre la premsa financera celebrarà la nova història d'èxit.

Copyright Project Syndicate