¿Algú vol que morin paraules?
No. Esclar. Ningú vol que morin paraules. Però passa a les millors famílies. Quan m’embrutava la cara menjant, la meva àvia (ma iaia) sempre em deia “Torca’t”. L’altre dia em va sortir dir-ho a una de les meves filles i no sabia què li estava demanant. Ara diem que és un dialectalisme, ho diuen aquí o allà, però sembla que en algun moment va ser d’ús general. El DCVB no la situa en cap territori concret. Hi ha llocs, separats del meu poble fins i tot per mar, on encara es torquen amb torcaboques. Amb què voleu que ho facin, si no?
Penso en ma iaia, que va morir aviat farà quinze anys, i em venen al cap un munt de paraules, expressions, maneres de dir que continuen en el meu català passiu i que de tant en tant treuen el cap. “Aquí tot va a la xamberga”, diu un dia ma mare a mitja partida de cartes. Ni semències d’on ha sortit això (aquesta altra preciosa expressió tampoc; ni tan sols la recull cap diccionari!). És així, avui no hem de menester segons quines expressions, han deixat de ser d’ús habitual. No quedem d’avui en vuit, sinó d’aquí una setmana (de petita sempre em preguntava per què no deien “d’avui en set”, si faltaven set dies…). I no apariem la motxilla de la quitxalla per anar a estudi. Ni tan sols ajudem la gent gran a llevar-se la rebeca. I, alerta, que no són paraules que hagin caigut en desús perquè l’objecte o el concepte al qual es refereixen hagin desaparegut, va que no? La rebeca en el seu dia (no tan llunyà, unes quantes dècades) va ser un neologisme, i ara ja és un arcaisme.
Gairebé totes les altres senzillament han estat substituïdes per paraules d’ús més general, considerades “més estàndard”, vulgui dir el que vulgui dir això (i sovint vol dir més semblants a les equivalents castellanes). Alguns experts alerten d’una progressiva simplificació de la llengua (no tan sols de la catalana, esclar). Tampoc cal ser tremendista: sempre podem dir que igual que moren paraules també en neixen. Per exemple, mitja vida professional intentant proposar una alternativa catalana a la peineta i res. Aixecar el dit (del mig)? Possible, però llarg i amb poca gràcia, certament. I fer la botifarra és un altre gest. Doncs, ves per on, ara tots els nens en diuen fer la buti. I fot-li que és de Reus!
¿Serà només una moda o els meus besnets també faran la buti? ¿Sabran (ja ni em plantejo si ho utilitzaran) què vol dir torcar? Les incerteses formen part inextricable de la fascinació que sentim molts per la llengua i la vida de les paraules. Ara tocaria dir que és a les nostres mans conservar el patrimoni lingüístic, que els parlants som els que decidim com parlem, una idea tan romàntica com tramposa. Tant se val, sabem que en part és així, i de tant en tant sí que podem nedar contra corrent, sobretot si recuperar paraules ens relliga amb el nostre passat més íntim i ens ajuda a mantenir vius els que ens han llegat tant.
Maria Rodríguez Mariné és lingüista i periodista
