11/09/2022

Als il·lusos enterradors

2 min

Es compti per on es compti, la manifestació d’aquest Onze de Setembre a Barcelona ha estat un èxit de mobilització. Que després de l’aproximació a la Diada més anticlimàtica que es recorda a Catalunya els últims deu anys, centenars de milers de persones es manifestessin per la independència, fa pensar. Als independentistes se’ls pot discutir si han de ser més per aconseguir el seu objectiu, però continuen sent els que més gent posen als carrers d’aquest país i ja fa una dècada que aguanten la posició, fins i tot quan el moviment es mobilitza esquerdat, com va ser el cas d’ahir.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La diferència és que si durant la dècada dels 2010 els manifestants de la Diada cridaven perquè l’Estat els escoltés, aquest diumenge van cridar perquè els escoltin els partits independentistes i el Govern.

La manifestació va representar una esmena a l’estratègia d’Esquerra i un toc d’atenció a Junts i la CUP, incapaços d’articular la majoria del 52% al Parlament. El manifest de la convocatòria de l’ANC cridava a deixar enrere els partits, però no va ser una manifestació antipolítica, al contrari: va ser la manifestació de la gent que vol continuar fent política, però política sense etiquetes de partit, com totes aquestes Diades recents, com l’octubre del 2017. Igual que quan sortien als carrers en defensa dels presos polítics i exiliats, fossin del partit que fossin.

Aquest diumenge li van xiular les orelles al president Aragonès, com ell mateix havia anticipat. Però hi ha una cosa que podria aprofitar: el malestar dels milers de manifestants hauria de servir per negociar amb més determinació amb el govern espanyol.

Amb la sornegueria dels genis, Francesc Pujols va escriure que “el pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors”. El mateix li va passar diumenge a la tarda a l’independentisme.

stats