En una i altra soca
Per tractar-se d’un dictamen no vinculant emès per un grup de treball insignificant, la reacció d’Espanya a l’informe de l’ONU que demana l’alliberament de Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Oriol Junqueras sembla suggerir exactament el contrari. Intentar desprestigiar i deslegitimar el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides (aquest és el nom que agrupa els experts internacionals que han elaborat el dictamen) no deixa Espanya en una situació gens lluïda. Enfrontar-se amb l’ONU per qüestions relatives precisament als drets humans i a les llibertats ciutadanes instal·la automàticament la negror de la sospita damunt l’estat que fa tal cosa. Intentar malmetre el prestigi d’un advocat com Ben Emmerson, una autoritat en plets sobre drets humans, presentant-lo com si fos un vulgar mercenari venut a l’or separatista, tampoc no ajuda. Tenir la premsa més nacionalista d’Europa difonent missatges contra l’ONU al seu habitual volum eixordador fa pensar més en els tuits de Trump que en una democràcia europea avançada. Tot plegat tornen a ser les habituals sobreactuacions del nacionalisme espanyol de sempre, acomplexat i predisposat a sentir-se ferit per qualsevol comparació amb els estàndards de qualitat internacionals. Són actituds comparables a la del ministre Borrell abandonant entre escarafalls una entrevista amb un periodista britànic que li feia preguntes incòmodes, o la del seu predecessor Alfonso Dastis intentant instituir un premi als corresponsals estrangers que parlessin d’Espanya en termes positius. Don Tancredo, Juan Palomo, sostenella y no enmendalla, etc.
Per descomptat que el corporativisme entre estats seguirà funcionant i que ningú qüestionarà oficialment des de la Unió Europea la qualitat democràtica d’Espanya: si s’aguanten fins i tot desgavells com els d’Hongria o els d’Itàlia, no serà menys amb Espanya, un soci d’una importància econòmica estratègica. Ara bé, això no impedeix que, davant de l’opinió internacional, la credibilitat espanyola vagi topant de cap en una i altra soca, com la vaca cega de Maragall (l’avi del candidat d’ERC a l’alcaldia de Barcelona; de res). No cal gaire perspicàcia per adonar-se del doble joc de l’estat espanyol amb el principi democràtic de la separació de poders: no va existir en el moment de posar els líders independentistes en presó preventiva, però ara s’invoca amb tota solemnitat per justificar el fet de no permetre’ls sortir-ne. No ho diem nosaltres, sinó dotzenes de juristes poc sospitosos de ser independentistes. Ara també ho diu un informe de les Nacions Unides. Però el dictamen efectivament no és vinculant, i l’examen del Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg, quan es produeixi, tampoc tindrà conseqüències importants, més enllà d’un cert cost en termes d’imatge (recordem el cas recent d’Arnaldo Otegi, sobre qui el tribunal europeu ha dictaminat que no va tenir un judici just). Un cost que es minimitzarà amb les mateixes proclames de premsa patriòtica i propagandística que ja coneixem amb escreix.
