14/02/2022

Què amaguen les gales del cinema?

2 min
José Sacristán va rebre el Goya d'Honor dissabte a la nit a la gala celebrada al Palau de les Arts de València.

L’arrencada de la gala dels Goya va semblar més aviat un especial de Cap d’Any de Televisió Espanyola o aquell Noche de fiesta d’anys enrere. Un espectacle musical amb coreografia inclosa que més que destil·lar glamur cinematogràfic desprenia flaires de casament opulent. Carmen Machi va obrir oficialment la cerimònia apel·lant a l’esperit de Berlanga per riure’ns del present. I, certament, la gala era millor prendre-se-la amb sentit de l’humor. El primer premi que van lliurar va ser el Goya al millor so. Precisament el que no tenia la gala, que es va caracteritzar per un àudio més aviat deficient.

Dissabte un dels grans horrors de la nit van ser els agraïments dels guardonats, que no saben distingir entre agrair un premi públicament i fer-ho després en privat a les persones que considerin. L’agraïment d’un premi en una cerimònia televisada hauria de ser un discurs breu d’interès general en comptes de recordar-nos a tots els noms de les productores, persones que no sabem qui són, les relacions de parentesc i alguns melodrames personals. En alguns casos, una mena de gravetat èpica –especialment masculina– converteix els espectadors en víctimes d’un cofoisme insuportable que no s’acaba mai i converteix la festa en una tortura.

Si bé ja estem acostumats a l’esperpèntica comedieta que el guionistes conviden a fer als actors quan surten a presentar alguna categoria, el nivell interpretatiu també es fa evident en un altre aspecte. Bona part dels actors i actrius no demostren una capacitat expressiva pròpia de la seva feina. Només alguns veterans marquen la diferència a l’hora de dirigir-se a la platea que tenen al davant. Sacristán, per exemple, declama d’una manera exagerada però evidencia una potència comunicativa indubtable. Javier Bardem o Nora Navas també van marcar les diferències en un gremi que, en general, vocalitza poc, no projecta la veu i difumina els finals de frase. Però si alguna cosa cridava l’atenció la majoria de les vegades que un intèrpret pujava a l’escenari per entregar un premi era la incapacitat per memoritzar una sola frase. Quan es dirigien al públic de la sala, la immensa majoria clavaven els ulls al sobre. És inaudit que professionals de certa trajectòria –suficient per ser escollits per l’Acadèmia per lliurar un premi– siguin incapaços de dir "Los nominados y nominadas al mejor diseño de vestuario son...” sense aixecar els ulls del paper. N’hi havia que fins i tot, per dir una sola frase, s’entrebancaven o ni tan sols se’ls entenia. ¿Tant costa memoritzar la frase Los nominados a la mejor dirección artística son...”? En comptes d’aguantar la mirada a l’audiència, ser generós d’esperit i anunciar els nominats amb contundència i emoció, acoten el cap per llegir la frase escrita al sobre que tenen a les mans com si fos la primera vegada que parlen en públic. D’altres a qui s'assigna intervencions més llargues, a part de ser esclaus del paper, sembla que tinguin dificultats de lectura. Les gales del cinema –totes– sempre tenen aspectes subtils que delaten les mancances del sector.

Mònica Planas Callol és periodista i crítica de televisió